Què ens passa, catalans? (IV)

«Anar a les coses mateixes». Aquest és el propòsit de la fenomenologia: descriure les coses com són, l´ésser de les coses i dels fenòmens, en què objectes i subjectes es relacionen d’una manera explicable. I aquest és precisament l’objectiu d’aquesta sèrie: aproximar-se als fenòmens que es donen en aquest àmbit social tan concret (i essencial) que són les relacions lingüístiques en el context dels Països Catalans, on es verifica el contacte de parlants pertanyents a comunitats lingüístiques, no sols diferents, sinó desiguals, i entre els quals, per això mateix, s’estableix una relació de poder que tot ho travessa.

En els punts d’aquesta sèrie, que té l’objectiu d’aproximar-se als fenòmens que es donen en l’àmbit social de les relacions lingüístiques en el context dels Països Catalans, trobareu que es reflexiona sobre aspectes, no els centrals de la situació de conflicte lingüístic, sinó sobre els secundaris que, tanmateix són imprescindibles de conèixer per a tenir una visió completa i coherent de què passa, de què ens passa.

En aquesta sèrie, a més, trobareu, al costat de reflexions sociolingüístiques, psicolingüístiques i sobre ideologia lingüística, unes altres sobre la identitat, igualment imprescindibles, perquè les llengües no serveixen només per expressar (estats d’ànim i voluntats), per a transformar el món (mitjançant la persuasió performativa) i per a comunicar idees, sinó que identifiquen i, per tant, uneixen al mateix temps que separen i , en definitiva creen comunitats en el si de les quals els individus desenvolupen la seva dimensió social i poden adquirir plenament sentit. Les llengües són codis simbòlics expressius, performatius i comunicatius, alhora que contribueixen a donar forma al món. Però la identificació lingüística és també identitat social, i entre ambdues s’estableix una relació dialèctica.

Seguint Aracil, podem dir que, ara mateix, als Països Catalans hi ha una llengua que resulta necessària i suficient per a viure, el castellà (el francès al nord i l’italià a l’Alguer), una altra que s’està consolidant com a necessària, però amb la qual no n’hi ha prou per a viure, l’anglès (esdevinguda llengua franca internacional), i una tercera que no basta per a viure i que només és puntualment necessària, el català, que precisament per ser només perifèricament necessari, és vist, cada cop més, com un element que complica les coses sense caldre, com un escull per a una vida menys complicada, amb menys requisits.
Només a Andorra això darrer no sembla tan clar. És una qüestió de temps, però.
L’homosexualitat no suposa cap problema i només molesta els qui no la volen. La llibertat religiosa no és un mal, i només molesta aquells qui pensen que la fe (la veritable, és clar) és un deure i no pas un do, o una opció que només revesteix valor si naix del convenciment personal. Anàlogament, la catalanofonia i la plurinacionalitat no suposen cap problema i només exigeixen una organització estatal adequada. Només molesten l’intolerant i qui es creu membre del poble elegit.
La feblesa funciona com un estigma: aquell en qui se li percep esdevé impermeable al respecte i diana de menyspreu.
«No me gusta tu lengua», em va dir un cop una nena de dotze anys. Jo en tenia quaranta-tres, i era el seu professor. Però, com a catalanoparlant no era res. Vaig haver de raonar amb ella, perquè com a catalanoparlant s’espera de mi que sedueixi per tal que se’n concedeixi el respecte que no se’m pressuposa.
Ens cal pidolar permís, fins al punt que, si actuem com a titulars de dret se’ns percep com a intolerablement arrogants (i, per virtut d’un “aire de família”, supremacistes).
Sovint, però, som nosaltres mateixos els qui acabem veient en la nostra possible assertivitat una conducta impertinent, i renunciem a la llengua, perquè tenim ja assimilat quin és el nostre lloc, que no és a la taula els grans.
La legitimitat de la territorialització d'una llengua sobrevinguda no depèn de la insistència dels seus parlants, ni tan sols del fet que, fruit d’aquesta insistència, se’n derivi la seua hegemonia efectiva en el territori que ara ocupen i que havia estat el del domini lingüístic d'una altra llengua. I tampoc no importarà que el temps transcorregut des de l'assoliment d'aquesta hegemonia. Allò decisiu serà del cessament de la resistència dels parlants de la llengua original, ara minoritzada. Mentre aquests parlants ―tots ells o una part― persisteixin, els primers no podran reclamar cap legitimitat per a les seues pretensions naturalitzadores, ni que en algun moment n’hagin obtingut algun reconeixement per a la llengua sobrevinguda.
Fins i tot si s’arriba a extingir la llengua subordinada, el triomf assolit no donarà cap títol de legitimitat als parlants de la llengua substituïdora davant d’un moviment de renaixement de la primera.
al tenir en compte que totes les llengües identifiquen, ara bé, les hegemòniques identifiquen sense que es noti: el seu caràcter identificador es dona per descomptat i no destaca com una bandera. Només quan una llengua ha perdut l’hegemonia social esdevé explícitament identificadora; es troba connotada i marca els seus parlants. Mentrestant, enfront seu, aquella altra que li ha disputat i arrabassat l’hegemonia veu desaparèixer el seu caràcter identificador i es recobreix amb els colors de la neutralitat.
Ara bé, aquesta neutralitat es trobarà sempre a la corda fluixa mentre la comunitat de parlants de la llengua minoritzada es mantingui robusta i desafiadora. En la mesura que estigui en disposició de disputar-li l’hegemonia perduda, la llengua neutral tendirà a tenyir-se de partidisme.
Quan la neutralitat s’ha perdut i la connotació s’ha instal·lat no té sentit escarrassar-se a recuperar-la o aparentar-la; cal assumir la situació, agafar la bandera de l’autenticitat i la justícia i projectar amb elles l’ombra de la sospita sobre la llengua hegemònica i les pretensions dels seus parlants, fins a fer-les emergir de la neutralitat de què s’havien cobert, i posar els darrers en evidència. Neutralitat guanya a identificació, però identificació amb la justícia guanya a connotació amb la injustícia.
Sovint les accions més ben intencionades tenen conseqüències imprevistes indesitjades.
Qualificar el català de riquesa el cosifica: el converteix en un patrimoni més que no contribueix a revitalitzar-lo. En fa un objecte de possessió i d’exposició, en comptes de baixar-lo al carrer. Assenyala que té valor per si mateix i no pel que facilita i possibilita, que és on rau el valor de les llengües.
El català-riquesa és un objectiu (una finalitat), quan una llengua ha de ser sobretot un vehicle que ens permet obrir portes i solcar camins. El català-riquesa és un valor-en-si i no un valor a mi, per a nosaltres.
Les llengües-heretat (ni que es presentin com a part d’una riquesa universal) són les pròpies de les identitats regionals que tenen patrimoni cultural i, per tant, són cultura morta, a diferència de els cultures nacionals, vives i vehiculades per una llengua que tot ho impregna i identifica i que, com que és pertot, no és enlloc i resulta invisible en la seua omnipresència.
Si les paraules tenen conseqüències reals, qualificar el català de patrimoni l’acosta al museus i l’allunya del carrer. Per contra, fer-ne l’estendard de la nació el vivifica, perquè el projecta cap a l’esfera de la subjectivitat en la mateixa mesura que en conjura el perill de tornar-se mer objecte de contemplació.
La insistència que els parlants d’altres llengües facin servir els topònims originals pera referir-se a les grans ciutats catalanes no deixa de ser una mostra de folklorització de la llengua, que, en aquest punt, presentaria els substantius corresponent més com un patrimoni lligat a un altre que no pas com a veritables mots.
Un cop la llengua està marcada com a llengua de grup i perd la consideració d’instrument neutre d’interrelació, cal convertir aquesta marca, ja inesborrable, en estímul. En el nostre cas això es tradueix en la necessitat de vincular el català amb el país de tal manera que resulti impossible identificar-se amb aquest darrer el marge de la llengua. Identificant llengua i nacionalitat el sentiment de pertinença a un terra mena a la identificació emotiva amb la llengua i, aleshores, al seu manteniment, a la seua transmissió i a la valoració i l’increment del seu ús.
Intentar garantir això darrer vinculant la llengua amb l’alegria, la diversió o l’amenitat, no sols és pueril, sinó absurd, perquè redueix la política lingüística a propaganda, i la propaganda només pot funcionar quan aquella cosa que promou no comporta costos o en comporta de molt limitats. Si, per contra, comporta acabar amb hàbits ben establerts i contínuament reforçats, o implica un conflicte real de resultats com a mínim incerts, resulta totalment infructuosa (més encara quan la contrapart pot recórrer al mateix màrqueting amb més i millors altaveus i promovent un producte ―en aquest cas, un comportament― amb pocs costos o cap, i sovint acompanyat de recompensa).
Els drets lingüístics no són solament dels clients i dels usuaris, sinó també dels treballadors i dels servidors públics (funcionaris). En qualsevol cas, en el domini lingüístic històric del català, els drets lingüístics plens corresponen només als parlants de català o, si és vol, als parlants en relació amb la llengua catalana. En relació amb les altres llengües, els parlants tindran, en termes absoluts, drets lingüístics personals de caràcter privat i, de manera condicional, drets lingüístics personals en l’àmbit públic, sempre que aquests no posin en qüestió els drets dels catalanoparlants a la plenitud lingüística.
Aquell qui aspira a l’hegemonia veu en la diversitat una amenaça, una provocació i fins i tot un atemptat.
Oposar drets lingüístics a drets d’una altra índole, com ara el dret a l’educació o la salut, no sols és absurd (per què hauríem de triar entre matèries que només perifèricament entre en competència?) sinó que és pervers, perquè darrere la dicotomia en realitat s’amaga una coacció que s’expressaria en aquests termes: «Renuncia als teus drets lingüístics i a la teua llengua o atén-te a les conseqüències». De fet és aqueta justament l’elecció que se li va posar al davant a un pacient ingressat a l’Hospital de Sant Joan, a Palma, quan se li va etzibar: «Qué te importa más, la salud o la lengua?» Molt sàviament, l’home va respondre: «M’estimo sobretot la dignitat, però tu sembla que t’estimes més la teua llengua que la meua salut». Doncs això: per què volem salut i vida si no és per a viure-les amb dignitat? Per a què volem diners si no tenim dignitat? Per a què volem educació si no és per a tenir una vida més digna? I quina dignitat podem esperar si se’ns nega el dret bàsic a ser qui som sense condicions ni limitacions?