Llengua - Identitat - Nació

En les resolucions del Segon Congrés de Cultura Catalana, que es va dur a terme durant l’any 1986 de cap a cap dels territoris històrics on es parla català, hi figurava una resolució com aquesta:

“Les llengües són signes d’identitat dels pobles, i en els nostres Països encara més, perquè la llengua és el vincle de cohesió més clar i el factor de persistència més diàfan de la nostra comunitat històrica”.

Referent a aquesta qüestió trobaríem una àmplia coincidència de criteri entre historiadors, pensadors i societat catalana en general. Com a exemple podria citar les paraules escrites per Lluís Flaquer  “El català llengua pública o privada”, Ed Empúries, Barcelona 1996, Pàg. 20):

“En primer lloc, la llengua constitueix un dels signes d’identitat més importants d’una comunitat i, com a tal, és un dels elements cabdals d’identificació per als seus membres i, en conseqüència, serveix també per a distingir-la als ulls dels integrants d’altres societats. En aquests sentit, la llengua és un dels nexes que uneixen a tots aquells que formen part d’una col·lectivitat i constitueix una mena de ciment o d’argamassa que li dona cohesió.”

 I encara Joan Francesc Mira, en uns escrits de 1987 diu:

“Parlar ha estat l’única o la principal manera com s’ha preservat el ser. Faig referència, no cal dir-ho, a aquelles societats que s’han constituït modernament en comunitats polítiques a partir, sobretot, de la seva supervivència com a comunitats lingüístiques... i de la consciència d’unitat i distinció recobrada sobre la base d’aquesta supervivència.”

Justament perquè les llengües conformen les identitats de les nacions els dos Estats que administren la nació catalana han esmerçat tants esforços a fer-ne desaparèixer la llengua, ja que amb ella feien desaparèixer la identitat nacional del territori i assimilar-lo a aquests Estats que només s’identifiquen a si mateixos en una sola llengua, una sola nació, en un cas la francesa i en l’altre, la castellana.

En el cas de l’Estat espanyol, paradoxalment això, que a causa del seu secular acomplexament, no és percebut per molts catalans, és, en canvi, perfectament detectat per la immensa majoria d’espanyols, que interpreten l’existència i ús social de la llengua catalana  com un risc per a la convivència i la unitat de tots els espanyols. Els espanyols que no parlen “espanyol” no són bons espanyols, o encara no són del tot espanyols, i per tant aquesta situació anòmala s’ha de corregir.

Francesc Ferrer Gironès, professor, escriptor i polític, que va dedicar bona part de la seva vida a la defensa de la llengua catalana i a la denúncia del tracte que aquesta llengua rep per part dels Estats, en les conclusions del seu llibre “La persecució política de la llengua catalana", Edicions 62, Barcelona, 1985, en la pàgina 243 diu el següent:

Dues nacions enfrontades.

L’anàlisi de les causes que han provocat la persecució de la llengua catalana ens mostra, de bell antuvi, una constant a través dels anys en què ha durat el genocidi cultural. En la confrontació no es veu només l’intent d’una substitució lingüística, sinó que s’hi planteja una substitució nacional. El procés d’eliminació de la llengua catalana no és una fita en si mateix, ans és la primera fase per a eliminar la nació catalana, per a uniformar-ho tot sota el motlle nacional castellà o espanyolista. La guerra lingüística, iniciada pels homes de la Corona de Castella, no ha estat pas només una confrontació de llengües, sinó més aviat un conflicte entre el projecte nacional espanyol i el projecte nacional català. A través de tot el procés de persecució legal de l’idioma català hom hi endevina que al darrera hi ha dues nacions enfrontades. L’excusa és la lluita contra la llengua, però l’arrel del problema és l’intent d’extingir la nació catalana.”

I en la pàgina 13 del seu llibre ja citat, Lluís Flaquer afegeix:

“Sense gaire por a equivocar-nos, podem afirmar que la supervivència del fet català depèn en gran mesura de l’extensió i, si més no, del manteniment, de l’ús de la llengua catalana entre la població.”

Per això podem concloure que l’estat de salut social de la llengua catalana ens pot indicar l’estat de salut de la nació catalana, almenys tal com l’hem coneguda fins ara, ja que si la substitució lingüística acabés consumant-se del tot la nova “Cataluña” que n’esdevindria seria ja tota una altra cosa.

Enric Larreula

 

Aquest article es publica gràcies al suport econòmic i tècnic de Llengua i República. Si hi vols contribuir, pots fer un DONATIU.