I si féssim servir per al nostre exemple un irlandès? Aquí les coses es complicarien, perquè Irlanda, pels avatars de la història, ha acabat construint, si us plau per força, la seva identitat al voltant de l’anglès, la qual cosa fa ben plausible d’imaginar un irlandès que no parli gaèlic. Ara bé, si aquí féssim un exercici diacrònic que ens transportés a l’època en què el gaèlic encara era ben viu, seria imaginable que un irlandès hagués reconegut com un membre més, sense matisos, de la seva comunitat nacional (o prenacional) un anglòfon? La resposta més probable a aquesta ucronia és que no. Al país del tigre celta ha aparegut, per causa de la dominació angloescocesa, un nou subjecte nacional que ha substituït el poble irlandès de fa pocs segles, un nou subjecte nacional que en procedeix (almenys en bona part) però que és un altre. Això no vol dir que el gaèlic no tingui un paper ─simbòlic─ important a l’illa, que no s’ensenyi a les escoles o que no tingui presència a la retolació i als mitjans públics. De fet, és habitual que la pèrdua de la llengua pròpia sigui sentida per part dels irlandesos (com per altres pobles on aquesta mancança s’ha produït) com una amputació.
Si ens movem cap a l’illa adjacent, i en concret a Gal·les, país en què la pròpia llengua té una major vitalitat, també seria imaginable trobar-s’hi algú que afirmés: «Sóc gal·lès, però no parlo gal·lès». En aquest cas, de transició entre l’irlandès i els exemples del principi, la percepció davant d’un afirmació com aquesta seria diferent: qui la fes estaria declarant ser un gal·lès adjectivat, un gal·lès incomplet en la pròpia condició nacional, algú que manifestaria una mancança en allò que seria normal en absència de coacció exterior, com la que senten aquells bascos que s’esforcen a euskaldunitzar-se. Al nostre país, aquesta mateixa incompleció es manifesta, per exemple, quan algú diu del seu veí o amic que és, en comparació a d’altres, “catalán catalán”. Si analitzem bé el significat de l’expressió, ens adonarem que aquesta duplicació del gentilici implica una catalanitat nacional completa, enfront d’una de mancada, o de caràcter només administratiu.
L’ingrés en la catalanofonia implicaria, per tant, la condició plena de català. Aquesta és una afirmació que no fem amb cap voluntat de repartir carnets de manera arbitrària.
En qualsevol cas, no hi ha nacionalitats consolidades en les quals els individus s’identifiquin a través de dues llengües alhora, totes dues considerades al mateix nivell. Aquest fenomen només és possible en casos de bilingüisme social, que són l’estadi previ a l’assumpció d’una sola llengua (l’originària o una de sobrevinguda) com a pròpia i quotidiana, perquè no té sentit que hi hagi, i per tant no hi pot haver, dues llengües per als mateixos usos en les mateixes situacions comunicatives. Haurem de concloure, per tant, que la llengua pròpia només deixaria de tenir importància en aquells pobles que haguessin estat definitivament regionalitzats, assimilats o substituïts per un altre poble.
Això ens ha de servir com a lliçó: com a catalans, no podem prescindir de cap manera de la llengua que s’associa a la nacionalitat, perquè, parafrasejant Fuster, tot buit que no omplim nosaltres serà omplert contra nosaltres, i a mesura que el català reculi, la Catalunya regional (nacionalment espanyola o francesa) avançarà. I ho farà per molt que alguns autodenominats independentistes ho vulguin obviar, bé sigui per candidesa discursiva, bé sigui per impotència davant d’un procés de minorització que no s’atura.
No perdem de vista tampoc una altra cosa: a Catalunya, on encara hi ha una identitat nacional catalana i uns usos lingüístics prou robustos, és un fet que els al·loglots que es fan seua la llengua passen a ser reconeguts com a membres del col·lectiu català, aquell que dóna continuïtat històrica al país; un reconeixement que podem considerar un equivalent cívic a l’adquisició d’una nacionalitat ara per ara impossible de certificar. L’ingrés en la catalanofonia implicaria, per tant, la condició plena de català. Aquesta és una afirmació que no fem amb cap voluntat de repartir carnets de manera arbitrària: és una condició que es troba històricament i socialment establerta, és un fet social tan constatable com la diferència existent entre un “catalán” i un “català català”, i continuarà així mentre hi hagi una comunitat nacional i lingüística catalana amb prou tremp i autoconsciència.
És urgent que el conjunt de persones que volen un futur de normalitat per al país, prenguin consciència dels perills a què la llengua es troba exposada i basteixin un pacte tan ampli i transversal com sigui possible.
Pel que acabem de desenvolupar, i a mode de conclusió, pensem que és urgent que el conjunt de persones que volen un futur de normalitat per al país, és a dir, els independentistes, però també els qui, sense ser-ho, aspiren sincerament que Catalunya no perdi el seu caràcter nacional i esdevingui una província espanyola més, indiferenciada, prenguin consciència dels perills a què la llengua es troba exposada i basteixin un pacte tan ampli i transversal com sigui possible, que ofereixi pautes d’actuació i mesures de xoc que siguin d’aplicació urgent. Ens hi va tot: l’essència i la mateixa existència.
