Estan aconseguint "el efecto" malgrat que "se note el cuidado". Ara ja van a cara descoberta, ja no amaguen la seva essència racista i ens neguen als catalans un dret que ningú qüestiona als Països Castellans: que l'educació de la mainada pugui ser íntegrament en la llengua del país. Tampoc dissimulen el caràcter racista d'una altra de les seves obsessions: que els immigrants hispanodescendents tinguin a Catalunya uns drets lingüístics que ells no reconeixen als immigrants d'altres orígens, ni al nostre país ni a Espanya.
A molts catalans els costa d'admetre que l'imperialisme castellà i la catalanofòbia siguin racisme, perquè predomina entre nosaltres la mentalitat de l'esclau que assumeix com a inevitables totes les atzagaiades de l'amo. Però si ens remetem als estàndards europeus, negar a uns els drets que es reconeixen a d'altres, sense una causa objectiva. és una discriminació segons la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) del Consell d'Europa. I quan el criteri en què es basa la discriminació és l'origen ètnic, el sexe, la religió o la llengua, entre d'altres, l'ECRI ho considera racisme i exhorta les autoritats no solament a combatre'l, també a fer-ne prevenció.
I per què la llengua és la mare de totes les batalles que ens té declarades el règim borbònic? Perquè si mai se surten amb la seva que sigui possible viure a Catalunya sense el perill d'allò que els fa tanta repugnància, o sigui sentir a parlar en català, totes les altres batalles desapareixeran. Si algun dia Catalunya acabés sent la sortida de Castella al golf de Lleó, s'acabaria immediatament l'espoli fiscal, el país tindria les millors infraestructures de tot l'estat i "muerto el perro, muerta la rabia" ja no els caldria represaliar els patriotes catalans, que haurien desaparegut.
Les elits castellanes parlen de Madrid com l'avantsala del cel, però tots es refugien a la Sierra, fugint dels tres mesos d'infern i nou mesos d'hivern, que ara ja deuen anar al revés. Qui hagi viscut algun temps a Madrid sap perfectament que no té punt de comparació amb cap de les nostres sis planes (Partal dixit) i entén que faci tants segles que intentin apoderar-se'n. En el cas del País Valencià, amb tres línies de TGV tan hipersubvencionades com deficitàries i tres autovies que sempre han estat gratuïtes, ja ho han mig aconseguit. Però la festa grossa la farien el dia que, lliure Catalunya de catalans, s'hi traslladarien amb bous i esquelles.
I els hereus dels nostres més ferotges enemics s'atribuirien l'honor de ser descendents dels catalans. S'ufanarien dient que "nosotros los catalanes teníamos una lengua diferente, pero era pueblerina y no resistió la modernidad". Eliminarien de les nostres biblioteques les poques obres que encara s'hi troben en català, potser en traduirien alguna per a poder fer desaparèixer l'original català a les fogueres amb tota la nostra literatura. I quan algun espai arquitectònic no s'ajustés al seu relat (per exemple, el Fossar), trobarien raons arquitectòniques o de salut pública per a no deixar-ne rastre.
Ens podem imaginar que farien festes de «herederos y pubiyas», que reduirien l'IEC a un succedani de la Sociedad Madrileña de Amigos del País i organitzarien Juegos Florales que premiarien els poemes en castellà on sortís el mot pantumaca.
Us sembla història-ficció aquest escenari que us estic esbossant?
Us recordaré un episodi de l'etapa del franquisme constitucional: un dels descendents dels bàrbars que van anorrear la civilització andalusí, mil vegades més avançada que la dels depredadors que la van conquerir, va jugar exactament aquest paper, de suplantar les víctimes dels seus predecessors. I no parlem d'un eixelebrat qualsevol de tertúlia cavernària. Parlem d'un que va presidir el seu Tribunal Constitucional, Manuel Jiménez de Parga. I recollirem l'anècdota d'una font que no li és gens hostil, el tabloide ABC:
Horas antes, en un coloquio, había afirmado que «en el año 1000, cuando los andaluces teníamos docenas de surtidores de agua, en algunas zonas de estas llamadas comunidades históricas ni siquiera sabían lo que era asearse los fines de semana».
En definitiva, l'espoli fiscal, el dèficit d'infraestructures i la persecució dels patriotes s'acabaran o bé el dia que ens extingim (es a dir, quan hagin aconseguit eliminar el català) o bé el dia que els fotem fora. Si volem sobreviure, hem d'entendre que és la llengua, babaus, és la llengua.
Lluís de Yzaguirre
IULA-UPF, Koiné i Llengua i República
