La casa que fa tornar boig

Quan jo era jove el món es dividia entre els fans de les aventures d’Astèrix i Obèlix, i els fans de les aventures de Tintín. Jo, tot i reconèixer el mèrit d’Hergé, creador de Tintín, sempre vaig llegir amb més gust les aventures de la petita tribu gal·la que es resistia a l’ocupació dels romans, de Goscinny i Uderzo.

A un dels llibres de la sèrie, el titulat Els dotze treballs d’Astèrix, en què el petit personatge de casc alat, i el seu amic panxut que havia caigut a l’olla de la poció màgica quan era petit, imiten els dotze treballs d’Hèrcules, els dos gals han d’entrar a «la casa que fa tornar boig» i aconseguir l’imprès A38, una «mera formalitat». Una colla de funcionaris inútils i mandrosos fa anar els dos herois d’una finestreta a una altra, d’un passadís, d’un pis, a uns altres de ben llunyans, per demanar un formulari que serveix per demanar un altre formulari, que serveix per demanar-ne un altre... fins a l’esgotament i la bogeria.

Astèrix i Obèlix, que són uns herois, se’n surten amb èxit de la seva prova, però què passa, ara, amb nosaltres? Una de les conseqüències de la pandèmia, ha estat l’acceleració de la informatització de tots els processos burocràtics que abans es feien personalment, en una finestreta, davant d’una altra persona, o per telèfon, al qual també responia una persona. Ara resulta impensable que t’atenguin enlloc si no has demanar hora abans. I com demanes hora, eh? Màquines que responen les trucades i que et diuen: «Si vol tal cosa, premi l’1, si vol tal altra, premi 2, si vol la de més enllà premi 3.... i així fins el número 10 o 12. I si, com és molt probable, arribes al «Si no és cap d’aquests temes, mantingui’s a l’espera», amb total seguretat sentiràs «En aquests moment no el podem atendre, li preguem que truqui més tard» i penjaran. Quants minuts, quantes hores, has perdut, benvolgut lector, tot prement tecles i sentint missatges i musiquetes, abans no has pogut demanar hora, si és que has pogut, al metge, a la seguretat social, al banc, a la companyia de...

Hi ha, però, una prova que pot fer tornar més boig encara, i és la de fer la gestió a través d’internet. La llista d’obstacles abans no aconsegueixes el teu imprès és inimaginable: adreces de tres línies, plenes de barres inclinades (/) barres baixes (_) interrogants (?)...; encerta la pàgina correcta, la pestanya adequada dins de la finestra oculta; dona’t d’alta a la seu electrònica, a la pàgina web; tingues el número del carnet, la data de caducitat, el DNIe, l’usuari, la contrasenya (però no la de sempre: ha de tenir lletres, números, símbols, majúscules, diferent de l’anterior...), la «clave permanente», la «clave 24 hores», el mòbil amb l’aplicació «X» descarregada, la càmera, l’escàner... Escriu un missatge amb la teva petició, però no et passis de paraules. Adjunta un fitxer, una foto, però que no siguin massa grans, ni massa petits, i no t’equivoquis de format. I clica damunt el quadradet definitiu d’ENVIA. Ah! I prega que ho hagis fet tot correctament i de pressa, perquè si no, si s’esgota el temps, si t’has deixat un «camp» per omplir o a la màquina no li agrada com l’has omplert, t’ho esborra tot i tornes a la pantalla d’inici.

N’hi ha, certament, per tornar-se boig i abandonar la missió. Encara més si ha de ser en català. Però no us rendiu, amics meus, és el que volen.

Dolors Requena