Skip to main content

PP - Vox ... i la lliure elecció de llengua a les Illes Balears

Breu resum històric inicial

Durant el període de la dictadura franquista (1939-1975) la persecució contra la llengua catalana es va incrementar considerablement. Aquest període coincideix amb l’arribada a les terres catalanes de centenars de milers de persones de parla castellana, la qual cosa va anar acostumant els catalans originaris, ja completament bilingüitzats per la política d’assimilació portada a terme per l’Estat, a l’ús del castellà. Alhora, el fet de no necessitar d’aprendre la llengua catalana per viure a Catalunya-València-Balears va afavorir la manca d’integració idiomàtica de moltes persones vingudes de fora i la dels seus descendents. Per primer cop la llengua castellana es naturalitzava i nativitzava a les terres de parla catalana amb més força que la catalana (VALLVERDÚ, Francesc, 1973, pàg. 141).

La llengua catalana forma part del grup de llengües anomenades romàniques que es va originar a les valls pirinenques orientals des d’on es va estendre per tot Catalunya i en posteriors onades expansives per les illes Balears (1229) i per la major part de l’antic Regne musulmà de València (1238), i al 1354 va ocupar la ciutat sarda de l’Alguer.

Però aquests territoris històrics de llengua catalana no han tingut lingüísticament parlant una vida fàcil. Per una banda, l’any 1659  a causa de la guerra entre França i Castella, els anomenats comtats de nord, de Catalunya, (actualment anomenats Catalunya Nord) van ser incorporats a l’Estat francès, des d’on immediatament es va portar a terme una política d’assimilació lingüística al francès, tant sota règims monàrquics com republicans, que ha arribat fins als nostres dies. D’altra banda, a causa de l’anomenada Guerra de Successió al tron de les Espanyes, 1702-1715, els països de la Corona Catalanoaragonesa van ser ocupats militarment per la Corona de Castella (1707, regnes de València i Aragó; 1714, Principat de Catalunya, i 1715, illes Balears), a partir d’aquest moment van ser prohibides totes les institucions polítiques catalanes i la mateixa llengua catalana va ser prohibida en els actes públics i l’escolarització. Un procés que sense solució de continuïtat arriba fins a època ben recent. Amb la qual cosa la llengua catalana passava ser una llengua minoritzada en el seu propi territori natural. En el llibre “Persecució política de la Llengua Catalana”, Francesc Ferrer i Gironès (FERRER, Francesc, 1982) recull una gran quantitat de lleis, edictes i normes que tant l‘Estat francès com l’Estat espanyol han anat redactant al llarg dels segles per eradicar completament la llengua catalana.

Un cop acabat el període franquista la nova època anomenada democràtica estableix que la llengua castellana és la llengua oficial a tot l’estat i l’única obligatòria de saber i conèixer, i les altres llengües seran cooficials en les seves respectives comunitats autònomes. Així es produeix una forta asimetria lingüística a favor de la llengua castellana, l’única oficial a tot l’Estat i obligatòria, per tant les altres llengües al no ser obligatòries passen a ser innecessàries. 

Alhora, els territoris de llengua catalana -durant tants segles minoritzada-, fragmentats en quatre Estats europeus diferents (França, Espanya, Itàlia, Andorra), i dins de l’Estat espanyol fragmentats en quatre comunitats autònomes, presidides per opcions polítiques distintes i sovint enfrontades (Catalunya, Comunitat Valenciana, Balears, Aragó), no han pogut portar a terme una política de recuperació lingüística coherent i coordinada. El cas és que malgrat la conquesta de nous àmbits d’ús per a la llengua catalana que abans tenia prohibits, com la utilització hegemònica del català en àmbits oficials de l’Administració, i sobretot la utilització com a llengua vehicular en l’ensenyament escolar, a causa  de situacions socials canviants, entre elles la competència que li ofereix la llengua d’Estat, molt més forta, i l’arribada d’enormes contingents de persones de parla castellana o no, però que es sociabilitzen en castellà, la llengua catalana continua actualment el seu procés accelerat de substitució per la llengua francesa al nord, la castellana al sud, i la italiana a la ciutat sarda de l’Alguer.

Arribats en aquest punt una de les idees bàsiques d’aquest article seria que avui dia i dins del nostre món europeu, una de les principals diferències entre els parlants d’una llengua d’Estat –amb totes les infraestructures de potenciació lingüística de què per regla general els Estats disposen- i els parlants d’una llengua minoritzada o de nació sense estat –amb totes les dificultats, legals incloses, que aquestes situacions acostumen a comportar- és que els segons, per poder sobreviure lingüísticament diferenciats i resistir la competitivitat de les llengües d’Estat, sovint han de suportar una tensió lingüística permanent i han de fer uns esforços continuats per mantenir i potenciar l’ús de la seva llengua, que els primers no han de fer; però és que, per regla general, ni tan sols poden comprendre, i ben sovint ni tan sols poden sospitar. Justament, aquesta incomprensió a què m’acabo de referir pot ser alhora font de nous problemes i noves tensions, tant entre els parlants de cadascuna de les dues llengües que entren en competència, com entre els parlants de la mateixa llengua minoritzada, però de sensibilitats diverses, a causa, sovint, del diferent grau d’identificació amb la llengua, o llengües, que estableixen.

Llengua com a símbol d’identitat.

“Les llengües són signes d’identitat dels pobles, i en el cas dels Països Catalans encara més, perquè la llengua és el vincle de cohesió més clar i el factor de persistència més diàfan de la comunitat històrica” (Segon Congrés de Cultura Catalana,1976). O a (FLAQUER, Lluís, 1996, pàg. 13) “Podem afirmar que la supervivència del fet català depèn en gran mesura de l’extensió i, si més no, del manteniment, de l’ús de la llengua catalana entre la població”. 

Precisament, aquest altíssim grau d’identificació dels catalanoparlants, en general, amb la seva llengua ha estat una de les causes principals de l’alentiment del procés natural de substitució lingüística que s’ha donat i que teòricament s’hauria ja hagut d’acomplir del tot si tenim en compte les circumstàncies que històricament han pressionat perquè la llengua catalana fos abandonada per la població nadiua.

Per una altra banda, aquesta mateixa lluita que les capes socials lingüísticament més conscients han hagut de portar a terme per salvar la llengua i mantenir-ne l’ús no ha fet sinó acréixer encara més el seu sentiment d’identificació i pertinença lingüística i nacional diferenciada, en una mena d’identificació inseparable. Certament, no hi ha resistència a l’aculturació i a l’assimilació lingüística proposada pels Estats si no hi ha una notable consciència lingüística i un sentiment profund d’identificació amb la pròpia llengua. I alhora, aquesta resistència obligada, ben sovint tensa, frustrant i dolorosa, justament per aquestes mateixes característiques, tendeix a accentuar i intensificar més encara la sensació d’identificació amb la llengua, fins a fer-la aparèixer a ulls d’aquestes persones resistents com un tot indestriable que cal preservar de totes passades.

Estrès lingüístic

Així, doncs, podem assegurar que la persistència fins al moment actual de la llengua catalana com a símbol principal d’identitat dels catalans, si més no de les persones d’una certa edat, és deguda, sobretot, a la voluntat conscient d’àmplies capes de la població de resistir l’acció uniformista dels Estats, i al resultat més o menys reeixit de les estratègies de creativitat i de competició lingüisticosocials que aquestes capes més conscients han estat capaces d’articular al llarg dels segles. És a dir, la supervivència fins al moment actual de la llengua catalana, amb la força social que, malgrat tot, encara presenta, és el resultat d’una voluntat persistent i d’una lluita llarga, difícil i sovint dolorosa, de moltes persones que al llarg dels anys han intentat preservar-la.

A més, als problemes que les persones més identificades amb la llengua minoritzada pateixen derivats de les dificultats de fer-la socialment viable en unes circumstàncies polítiques i legals no favorables, s’hi ha d’afegir els problemes derivats de la incomprensió, o fins i tot de la franca oposició, que la seva actitud pot despertar entre bona part de la població tant de la llengua de l’Estat com, paradoxalment, de la mateixa llengua minoritzada, que pot veure en les reivindicacions per fer útil la llengua minoritzada un perill de trencament del suposat equilibri i harmonia lingüisticosocial establerta i acceptada per la majoria de la població. Tot aquest entramat de problemes i tensions socials que la lleialtat lingüística a una llengua minoritzada pot comportar, interactuen els uns amb els altres en una gamma infinita de situacions lingüisticosocials conflictives no sempre de fàcil solució.

Així mateix, l’esforç persistent per protegir la pròpia llengua de la desaparició pot arribar a ser esgotador i insostenible quan totes les circumstàncies hi són adverses. Així, per exemple, voler utilitzar la llengua catalana a Perpinyà, on ja ha estat pràcticament substituïda pel francès, o a Alacant, on ja ho ha estat pel castellà, fora dels cercles més marginats o lingüísticament més militants, o fins i tot pretendre utilitzar-la còmodament a moltes de les ciutats de Catalunya, com l’Hospitalet de Llobregat, pot ser motiu de tensió dolorosa o de frustració permanent. Mentre que centenars de milers de ciutadans de llengua castellana o no, poden viure la castellanització de tot el país, si cal, sense ni adonar-se’n, o com la cosa més natural del món, i ni tan sols comprendre que hi hagi persones a les quals aquesta situació els pugui crear incomoditat i angoixa. O fins i tot molestar-se perquè aquest fet pugui crear en algú incomoditat i angoixa.

I defensar contínuament una llengua pot fer patir molt. No vull referir-me al possible dolor físic causat per una agressió directa pel fet de parlar català, tot i que, tal com he pogut documentar, se’n continuen donant en algunes zones del territori; o també constants discriminacions i mala atenció en comerços, hospitals, o llocs públics, si t’hi adreces en català; o fins i tot, com també passa de tant en tant, denúncies i sancions econòmiques per part d’agents de l’autoritat, com policies o guàrdies civils, que poden interpretar el fet que algú se’ls adreci en català com una manca de respecte a la seva autoritat; sinó a un altre tipus de dolor psíquic i físic, molt més abundant, però alhora més subtil i difícil d’avaluar, i que mai no és tingut en compte en cap estadística ni en cap estudi sociolingüístic del país. Quants maldecaps i mals de cap, quants mals d’estómac, quantes enrabiades, quantes hores d’insomni i quantes manifestacions depressives acumulades per persones altament sensibles a la situació social del català no deuen tenir, d’una manera o altra, un origen basat en el seu dolor de llengua.

Podríem convenir que de vegades el sol fet de parlar pot constituir per si sol un motiu de tensió i d’angoixa. Tothom sap, per exemple, les dificultats que tenen algunes persones per parlar en públic, o per parlar en actes d’una certa solemnitat. També  pot resultar angoixant  haver de presentar una ponència en una altra llengua que no sigui la pròpia i que no controlem amb la mateixa seguretat, potser perquè allò que diem i com ho diem adquireix en aquests casos una magnitud inusual que, en segons quines ocasions, pot posar en risc la nostra estabilitat i ens pot confrontar amb l’èxit o el fracàs. Naturalment, aquestes situacions lingüístiques estressants es donen per regla general en ocasions excepcionals, ja que, deixant de banda casos extrems de persones que puguin tenir especials problemes d’expressió oral, el fet de parlar forma part de la nostra pròpia naturalesa d’ésser social. 

Però què pot passar si la situació angoixant a la qual m’he referit com a ocasional es converteix en quotidiana, i el sol fet de parlar exigeix de l’individu una confrontació permanent? Doncs bé, en amplíssimes zones dels territoris històrics de llengua catalana, sobretot en aquelles zones on el procés de substitució lingüística és més avançat, per a moltes persones de llengua primera catalana amb consciència de ser-ho i amb voluntat de mantenir-s’hi, el sol fet de sortir al carrer, d’anar a la feina, o de vegades en família mateix, i haver de parlar, ja pot ser un motiu de tensió permanent, de confrontació social estressant, o de negociació incòmoda i continuada entre les voluntats d’usar la pròpia llengua i les possibilitats de fer-ho, les estratègies de fidelitat i les estratègies de renúncia, o d’evitació del problema. Al capdavall, entre el dolor d’aguantar i el dolor de cedir. I la percepció de l’altra llengua, la dominant, sigui el francès o l’espanyol, però també l’italià, que per altres persones no tan preocupades per aquest tema no tindria cap importància, per a elles pot representar un permanent motiu d’amenaça, concretat en l’amenaça de substitució de la llengua pròpia i de desaparició com a poble.

Alhora, la comprovació, o interpretació, que, tot i els esforços personals o col·lectius esmerçats a contrarestar el procés de substitució, aquest procés es continua donant, pot abocar aquestes persones més sensibles a una sensació de desesperança que acabi alterant el seu equilibri emocional i social.

També és prou conegut que una situació prolongada d’estrès pot acabar produint en la persona que el pateix una resposta patològica més o menys aguda sobre els sistemes immunitari, cardiovascular i gastrointestinal. Per tant, cal suposar que la persistent sensació d’amenaça que viuen moltes persones més preocupades per l’esdevenidor de la llengua pugui generar en elles la seva particular resposta neurovegetativa i psicopatològica.

L’any 2002 vaig publicar el llibre “Dolor llengua” (LARREULA, Enric, 2002), que parlava justament d’aquest tema, i a la pregunta feta a molts dels meus interlocutors (pàgina 171): “Tu com hi pateixes, per la llengua? Explica’m les teves sensacions” em van arribar a manifestar sensacions de dolor físic o psicològic com ara aquestes:

“Jo, és que m’ho passo molt malament, molt. Darrerament ja no vull anar enlloc per no haver-me de discutir...”; “A mi em posa molt trista, perquè veig que no hi ha res a fer...”; ”Amb això de la llengua m’han fotut ben bé la vida enlaire.”; “És molt fort el que està passant, molt... Em posa malalta...”; A mi la situació del català em deprimeix molt...”; “N’estic farta, no puc eixir de casa, sempre he d’acabar discutint pel mateix.”, “Em pose malalt, però malalt de debò.”

Potser de tots els territoris de llengua catalana és al País Valencià, on he recollit les manifestacions de dolor de llengua més punyents a causa de la complexíssima i malaltissa situació lingüisticosocial que s’hi dona, fins i tot amb les maquinacions de secessió lingüística per part dels contraris a la llengua catalana, fet que comporta un enfrontament social duríssim no sempre prou conegut per la resta de persones de l’àrea catalanoparlant.

Així, doncs, la manifesta debilitat social i institucional que actualment presenta la llengua catalana en tota la seva àrea historicoterritorial, és una important causa d’angoixa, d’estrès, i per tant, de dolor, viscut amb més o menys intensitat, per una bona part de ciutadans d’aquest país. I que pels posicionaments a què el fenomen obliga i pels comportaments a què condiciona, acaba afectant d’una manera o altra una bona part de la resta d’habitants d’aquests territoris.

Algunes causes generadores d’estrès

Una de les causes més altament generadores de neguit i temor entre les persones més sensibles a la reculada social que experimenta la llengua catalana és, justament, el comportament lingüístic habitual de la mateixa població de llengua primera catalana, ja que la causa principal del procés de substitució lingüística que vivim no és degut tant a la presència tan abundant de persones que tenen la llengua castellana, o altra, com a llengua familiar, sinó sobretot a la convergència automàtica cap a la llengua castellana de la gran majoria de persones de llengua primera catalana en els seus contactes amb persones de l’altra o altres llengües.

Al capdavall és comprensible que dues societats lingüísticament distintes, com poden ser la castellana i la catalana, o la portuguesa, per posar un exemple més neutral, puguin tenir respostes tan distintes pel que fa a la llengua, ja que si unes poden viure el fet lingüístic en el seu propi territori d’una forma natural, sense haver-hi de patir, sense ni tan sols haver-hi de pensar, la societat catalana ha viscut i viu el fet lingüístic dins del propi territori d’una forma complexa i acomplexada que la porta a manifestar una gran inseguretat i un gran desconcert en la utilització espontània de la pròpia llengua amb estranys i a una gran confusió sobre quina és la situació lingüística que s’hi dona.

Aquesta persistència històrica d’un fet anormal i dolorós la pot portar a situacions sense sortida. Així, la majoria de les persones de llengua primera catalana, encara que cregui que, a més de la llengua que cadascú consideri pròpia i parli en família, fóra desitjable que tothom que viu aquí també conegués i pogués utilitzar la llengua catalana, és a dir, es pogués incorporar al grup catalanoparlant, no gosa, no pot i no sap, usar aquesta llengua davant d’altres persones que l’entenguin però que habitualment no la parlin. Em refereixo als casos en què des d’un punt de vista d’intercomprensió lingüística i comunicació cordial seria innecessari un canvi de llengua i cada interlocutor podria mantenir la seva.

Aquest comportament aparentment contradictori per part de la població de llengua primera catalana posa en evidència el complexíssim entramat de tensions i incomoditats lingüístiques a què des de fa molt de temps està sotmesa aquesta població. Les quals tensions, entre altres coses, han acabat tenint com a conseqüència la configuració d’un cert acomplexament lingüístic davant de les persones que parlen en castellà.

El cas és que la deserció lingüística permanent de molts catalanoparlants converteix pràcticament en inviable el suposat procés de normalització lingüística del país, malgrat els esforços que en major o menor mesura des de les institucions autonòmiques s’hi ha abocat i els àmbits importants que d’una manera o altra s’han atès.

En principi podríem suposar que els motius que porten a una persona adulta catalanoparlant a canviar innecessàriament de llengua podrien ser deguts a la inèrcia del costum, la inconsciència, la desídia i altres factors semblants, i en molts casos pot ser així, però hem de tenir en compte que entre les persones de més de cinquanta anys hi juga encara un paper importantíssim el factor d’amenaça, sovint inconscient i irracional, però temor al cap i a la fi, a usar la llengua catalana amb persones desconegudes que parlin en castellà. I això és així perquè com a catalans de famílies catalanoparlants, en el fons del subconscient modelat per l’experiència historicocol·lectiva acumulada, continuen percebent la llengua castellana, o certes persones que la parlen, com una possible amenaça. No podem oblidar que tota la legislació en matèria lingüística elaborada per l’Estat espanyol des del segle XVIII fins fa pocs anys ha estat, precisament, per eradicar l’ús social de la llengua catalana i castigar l’incompliment de la llei. Tot això sense tenir en compte que en àmplies zones dels territoris de llengua catalana, o en alguns àmbits socials, professionals, acadèmics o d’altra índole, la penalització legal, i/o social, contra la utilització lliure i espontània de la llengua catalana en totes les seves possibles manifestacions, encara es continua produint amb força. Un exemple claríssim és la sanció legal que actualment (any 2023) afronten alguns municipis de Catalunya Nord per haver permès que en un ple municipal els seus regidors poguessin expressar-s’hi en català.

Però encara hi ha un altre tipus de temor o desconfiança a utilitzar la llengua catalana amb persones que no la parlin habitualment, que no ve tant relacionada amb el fet que l’altra persona pugui agredir, o menystenir, a qui parli en català[JO2] , sinó més aviat en el sentit contrari, de no saber si l’altra persona pot interpretar la utilització de la llengua catalana com una mostra de distanciament i insolidaritat, al capdavall, per tant, d’algun tipus d’agressió envers ella. S’ha fet tanta propaganda des dels organismes de l’Estat espanyol, i del francès, en el sentit que la utilització de la llengua catalana representa un senyal inequívoc de “mala educació”, que la majoria de la població catalanoparlant s’ho ha acabat creient.

Un altre dels motius principals del temor que presenten les persones més preocupades per la desaparició com a comunitat lingüística, és comprovar com la llengua catalana va reculant cada cop més entre els joves, joves que no tenen cap record de les prohibicions anteriors contra la llengua catalana i ja acostumats des de sempre a la presència de la llengua castellana per part de molts dels seus companys, i a l’hàbit social de convergir-hi. Ja que també el seu món d’oci i relació funciona bàsicament en castellà. Així, per exemple, les darreres enquestes que periòdicament fa l’Ajuntament de Barcelona sobre els usos lingüístics de la població van donar aquests resultats: L’any 2015 el català era l’idioma preferent entre els joves de Barcelona en un 35% de casos. Mentre que a l’any 2020 havia baixat al 28%. Mentre que l’ús preferent del castellà havia crescut en la proporció inversa.

També pel que fa a les escoles, a causa de la constant arribada de persones immigrades, cada any que passa el percentatge de nens que provenen de famílies no catalanoparlants és superior, i són ja ampla majoria en les grans ciutats i àrees metropolitanes. I encara que hi hagi alumnes que familiarment parlen llengües diferents, tots acaben convergint entre ells en la llengua dominant, la castellana, que cada cop més va esdevenint la llengua franca entre els nens, la que els fa grup, i els identifica com a alumnes i companys d’edat i circumstància.

Així la idea que els programes escolars anomenats d’immersió (que proposen l’ús exclusiu de la llengua catalana com a vehicular de l’ensenyament) facilitaria la catalanització dels alumnes d’altres llengües, no ha funcionat com s’esperava, ja que encara que tots els alumnes hi aprenguin català, justament és a les escoles on els nens de famílies catalanoparlants, a causa del seu contacte amb els nens que parlen castellà, aprenen, ja de ben petits, a socialitzar-se amb els altres, i fins i tot entre ells mateixos, en llengua castellana.

Un altre motiu de tristesa i preocupació que experimenten les persones que s’estimen la llengua catalana és la creixent pèrdua social de la seva qualitat  pel que fa al lèxic, la sintaxi, la fonètica, la fraseològica, la pobresa de la llengua col·loquial i la creixent hibridització amb la llengua castellana que va experimentant, sobretot entre el jovent, malgrat l’escolarització. Tot i amb això s’ha de comprendre que la incorporació a la llengua catalana de nous parlants que provenen d’altres llengües comporta, si més no provisionalment, una pèrdua de la seva qualitat.

També preocupa a moltes persones la pèrdua de les varietats locals i dialectals substituïdes per la llengua estàndard, o escolar, quan no directament pel castellà o el francès.

Possibles tensions de les persones no catalanoparlants

Per altra banda també hauríem de tenir en compte les tensions i dificultats que experimenten moltes persones de llengua castellana o altra, que viuen en territoris catalanoparlants i que voldrien aprendre el català i utilitzar-lo amb els catalans, i incorporar-se a la seva societat, i sovint el comportament dels mateixos catalanoparlants, de parlar-los sempre en castellà, els ho impedeix. Són moltes les persones que s’han posat a estudiar català i després els costa trobar catalans amb qui practicar la llengua. El llibre “Ajudeu-me” (OLIVEIRA, Eliana, 1914), explica justament les dificultats de poder parlar el català a Catalunya per una persona vinguda de fora, (pàg 101): “Són molts els nouvinguts que comencen a apreciar la llengua i, pels motius exposats (que els catalans els parlen sempre en castellà), acaben desistint d’aprendre-la i en alguns casos l’avorreixen.”

Possibles tensions de les persones contràries a les polítiques de Normalització Lingüística

Un capítol a part, pel que fa al dolor amb què es pot viure la llengua catalana, és el dolor que pateixen, i sobretot el dolor que causen, les persones que estan en contra de les polítiques de Normalització Lingüística. Podríem classificar aquestes persones en dos grups diferents: En un grup comptaríem aquelles a les quals la sola existència de la llengua catalana les incomoda en gran manera i el seu contacte, ni que sigui passiu, els produeix un profund desassossec i malestar, i que arriben a considerar el seu ús com un atac a la integritat de l’Estat. Per això fan tot el possible perquè aquesta llengua no sigui usada, amb totes les conseqüències que aquesta seva militància contrària a la llengua catalana i als qui la parlen pot generar al seu entorn. En algunes zones del territori, com el País Valencià i les Illes Balears, darrerament (any 2023), partits polítics contraris a la llengua catalana, han arribat a llocs de decisió determinants de les institucions polítiques, des d’on pretenen malbaratar la feina feta anteriorment a favor de la normalització de la llengua, la qual cosa pot causar la desesperació i l’angoixa de les persones d’aquets territoris més sensibles a la situació de la llengua i més implicades en la seva normalització.

En un altre grup podríem situar les persones, institucions i partits polítics que sense dir a Catalunya que estan en contra de la llengua catalana proposen la mateixa política institucional tant per a llengua catalana com per a la castellana. Per aquest motiu s’oposen amb totes les seves forces a la més mínima pressió que des de les institucions es pugui fer per potenciar l’ús social de la llengua catalana. I acusen la Generalitat de Catalunya i les altres institucions públiques del país de no a dur a terme una política neutra des del punt de vista lingüístic, ni de respectar la cooficialitat que marca la llei. Segons el seu punt de vista Catalunya és, segons la llei i la idiosincràsia dels seus habitants, un país bilingüe (ROYO, Jesús, 2000). I consideren l’ús preferent de la llengua catalana per part de les institucions com un atac contra la població catalana que té com a pròpia la llengua castellana. Per això els partits polítics que defensen aquest punt de vista van introduir la llengua castellana en les seves intervencions al Parlament de Catalunya i han combatut, ajudats per la judicatura espanyola, el sistema d’immersió a les escoles. I aquesta seva actitud desespera les persones més capficades per la llengua catalana perquè saben que en aquest suposat bilingüisme neutre, la llengua catalana, minoritzada i perseguida pels Estats durant segles i amb els problemes de fragilitat social que a causa d’això manifesta actualment, no pot suportar la competència en “igualtat de drets” que li presenta la llengua de l’Estat, amb tota la potència legal, i ara fins i tot demogràfica dins dels propis territoris catalans, que aquesta llengua té.

Tota aquesta gamma de neguit, incomoditat i frustració que, d’una manera o altra, poden patir les persones que habiten els territoris històricament catalanoparlants, pot tenir una gamma infinita de variants i matisos, modulats per cada circumstància i la història personal de cadascú, però en tot cas sempre és dolorosa i estressant. I obeeix a la raó injusta i perversa amb què al llarg dels segles els Estats han maltractat la llengua catalana.

Conclusions

Així, doncs, podem assegurar que els Estats que, en els territoris que administren, no assumeixen, protegeixen i potencien per igual totes les llengües naturals o històriques, dins dels seus territoris respectius, que és tant com no tractar amb igualtat de drets els pobles o nacions on aquestes llengües es parlen (em refereixo a llengües endògenes, no pas a llengües familiars que poden parlar persones o grups que han canviat de país o de territori on es parla una altra llengua), són profundament injustos, i a causa d’aquesta asimetria de tracte entre les diverses llengües, són responsables de bona part dels prejudicis i actituds socials que part de la societat té en contra de les llengües minoritzades i dels seus parlants, ja que pot creure que hi ha llengües importants i llengües (i parlants) que no ho són. I, naturalment, com a conseqüència de tot plegat, són els responsables directes del dolor i l’angoixa lingüística que poden [JO3] patir els ciutadans que pertanyen a una llengua minoritzada, que és tant com dir, a una nació minoritzada.

Enric Larreula

 

Bibliografia

Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear (1988): Llei de Normalització Lingüística.

III Congrés de Cultura Catalana (2000): Països Catalans Segle XXI, identitat, societat i cultura. Edicions El Jonc, Països Catalans.

CORBERA, Jaume; i altres (2000): L’Alguer imatge i paraula.  Universitat de les Illes Balears, Palma.

DUARTE, Carles; MASSIP, M. Àngels (1981): Síntesi d’Història de la llengua catalana. Edicions La Magrana, Barcelona.

NOGUERO, Joaquim (2000) Estudi L’ús del català entre els joves, Sabadell.

FERRANDO, Antoni (1980) Consciència idiomàtica i nacional del valencians. Universitat de València.

FERRER, Francesc (1985): Persecució política de la llengua catalana. Edicions 62, Barcelona.

- (1990): Insubmissió lingüística. Edicions 63. Barcelona.

- (2000) Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història. Edicions 62. Barcelona.

FLAQUER, Lluís (1996): El català, ¿llengua publica o privada?. Editorial Empúries, Barcelona.

FUREST, Gerard (2021): Decàleg irreverent per a la defensa del català. Biblioteca del Núvol, Barcelona.

FUSTER; Joan (2020) Escrits de combat. Edicions 3 i 4, València.

Generalitat de Catalunya (1992): La llengua catalana en l’actualitat. Publicacions de l’Institut de Sociolingüística Catalana, Barcelona.

GIBERT, Quim (2013): Qui estima la llengua la fa servir. Editorial Barcanova, Barcelona.

GIBERT, Quim; i  VELASCO, Àngel (2012):  Llengua i emoció. Pagès editors,  Lleida.

GINEBRA, Jordi; i altres (1992): La llengua als Països Catalans. Fundació Jaume Bofill, Barcelona. 

GRUP KOINÉ (2021): Llengua i República. Nexum Edicions, Barcelona.

IGLÉSIAS, Narcís (1998): La llengua del Rosselló, qüestió d’Estat. Eumo Editorial, Vic.

JOAN, Bernat; i altres (1994): Història de la llengua catalana. Oikos-tau, Vilassar de Mar.

JUNYENT, Carme (1992): Vida i mort de les llengües. Editorial Empúries, Barcelona.

- (2020): El futur del català depèn de tu. Edicions La Campana, Barcelona.

LARREULA, Enric (2002): Dolor de llengua. Edicions 3 i 4, València.

MARTí, Jordi (2023): Llengua i identitat nacional. Edicions del 1979, Barcelona.

MAYANS, Pere (2018): Cròniques negres del català a l’escola. Edicions del 1979, Barcelona. 

MORENO, Juan Carlos (2014): L’imperi de la llengua comuna. Voliana Edicions, Argentona.

OLIVEIRA, Eliana (2014): Ajudeu-me. Voliana Edicions, Argentona.

PINTO, Puri (2015): Amb Q de formatge. Edicions del 1979, Barcelona.

PLANES, Llorenç ; BIOSCA, M. (1978): El petit llibre de Catalunya-Nord. Edicions de l’Eriçó, Perpinyà.

PLENS, Jordi (2003): Ciutadania de Catalunya. Etnicitat, nacionalisme i llengua. Edicions El Mèdol, Tarragona.

PUJOL, David (2022): La repressió del català a l’escola, tres-cents anys de lluita i resistència !1715-2018). Editorial Gavarres, Cassà de la Selva.

Revista del Grup Català de Sociolingüística, nº 17 (2003): L’ús oral del català, dades, reflexions i propostes. Onada Edicions, Benicarló.

ROYO, Jesús (2000) Argumentos para el bilingüismo. Montesinos, España.

SOLÉ, Josep M.; VILLAROYA, Joan (1993) Cronologia de la repressió de la Llengua i Cultura catalanes 1936-1975. Curial Edicions Catalanes, Barcelona.

STRUBELL, Miquel (1981): Llengua i població a Catalunya. Edicions La Magrana, Barcelona.

STRUBELL, Miquel i ROMANÍ Joan M. (1983): Perspectives de la llengua catalana a l’àrea barcelonina. Publicacions de l’Institut de Sociolingüística Catalana, Barcelona.

TERMES, Josep (1984): La immigració a Catalunya. Editorial Empúries, Barcelona.

VALLVERDÚ, Francesc (1973): El fet lingüístic com a fet social. Edicions 62, Barcelona.

VALLVERDÚ, Francesc; i altres (1991): Processos de normalització lingüística: l’extensió d’ús social i la normativització.  Editorial Columna, Barcelona.

VILADOT, M. Àngels (1993): Identitat i vitalitat lingüística dels catalans.  Columna Edicions, Barcelona.

VOLTES, Eduard (1996): La guerra de la llengua. Editorial Empúries, Barcelona.

Aquest article es publica gràcies al suport econòmic i tècnic de Llengua i República.
Si hi voleu contribuir, podeu fer un DONATIU.