El català a l'escola, ahir i avui

Des de fa temps, la llengua catalana ha entrat en un procés de substitució cada cop més accelerat. Cada cop menys gent la usa i cada cop menys joves i nens la utilitzen entre ells. Les enquestes que periòdicament es publiquen sobre l’ús social del català ho posen en evidència. La raó principal d’aquesta situació tan delicada que viu la llengua, i que condiciona de forma determinant totes les altres causes, és que, per avatars històrics prou coneguts, les terres de la nació catalana van quedar repartides i administrades per dos estats declaradament enemics de la llengua dels catalans, que és tant com dir enemics dels catalans. Ja que cada cop que els representants d’aquests estats han pensat en la llengua catalana ha estat per prohibir-ne, o limitar-ne, l’ús i imposar-hi la llengua dels francesos al nord i la llengua dels castellans al sud. I durant segles les escoles han actuat com a agents actius en aquest procés social de substitució lingüística programada pels estats.

Tanmateix, també des del món escolar, s’ha intentat lluitar contra aquesta política de substitució i s’ha volgut tornar a ensenyar la llengua catalana als nens de Catalunya. Així a Catalunya Nord, on, per raons diverses, als anys setanta el procés de substitució lingüística es podia donar pràcticament per conclòs, l’any 1976 un petit grup de militants catalanistes van crear la primera Bressola, o escola maternal que utilitzava de forma immersiva la llengua catalana. Han passat quaranta-sis anys i la Bressola ha crescut, ara escolaritza més de mil nens i està a punt de crear, si la deixen, el primer Liceu a la ciutat de Perpinyà.

La tècnica usada a la Bressola per retornar la llengua catalana als nens consisteix a matricular el primer any només uns quants nens de preescolar, que encara tenen la llengua francesa poc assumida, durant aquell primer curs parlar-los només en català a l’aula, el pati, al menjador, a tot arreu. Així durant aquest temps els nens van adquirint la llengu catalana. Al curs següent tornar a obrir la matrícula només per a nens de preescolar. I en un sistema d’ensenyament vertical, aprofitar els nens del
curs anterior, que ara ja parlen català, perquè serveixin de model lingüístic per als petits acabats d’arribar. No a totes les escoles Bressola s’aconsegueixen els mateixos resultats, però en alguna d’elles s’aconsegueix que els nens es parlin i juguin en català entre ells de forma natural i espontània.

A Catalunya Sud ni tan sols en les èpoques més dures de la dictadura franquista la llengua no havia desaparegut dels carrers. Les escoles funcionaven en castellà, és cert, però la gran majoria de nens ens parlàvem en català entre nosaltres. I els intents d’aprofitar les escoles per retornar la llengua als nens també es van donar des de dos nuclis de catalanització escolar diferents. A part dels esforços de mestres dispersos que aprofitaven totes les ocasions per introduir el català, si més no, parlat, a les aules.

D’una banda hi havia les escoles més o menys actives, amb voluntat catalanitzadora que, tot recollint la tradició anterior de l’etapa republicana, es van anar constituint a darreries dels cinquanta o durant la dècada dels seixanta. Algunes d’elles, més tard, es coordinarien al voltant de la institució pedagògica Rosa Sensat, que ja des d’un principi va donar una gran importància a l’ensenyament de la llengua als escolars. A través de cursos, escoles d’estiu, edició de materials i una infinitat d’activitats, milers de mestres van rebre la benèfica influència d’aquesta institució. No es podria entendre la modernització i catalanització de l‘ensenyament que van experimentar alguns centres escolars de Catalunya sense valorar com cal l’enorme esforç per a un ensenyament de qualitat i en català que van fer aquestes escoles.

Per altra banda hi havia el grup de professors de català, bàsicament coordinats per Òmnium Cultural, que, sense provenir necessàriament del món de l’educació, ensenyaven llengua catalana en algunes escoles. I que a partir de la publicació de la Ley General de Educación de 1970 que contemplava: “la enseñanza, en su caso, de la lengua materna” van incrementar en gran manera les classes de català, sobretot en escoles públiques, a raó de dues hores per setmana. Tant van arribar a créixer aquestes classes que a l’any 1978 abastaven un total de 519 escoles i beneficiaven prop de 170.000 alumnes de tot el Principat, però sobretot de les àrees metropolitanes on s’havien concentrat més persones de parla castellana. I aquest fet va ser determinant perquè finalment s’acabés aprovant el Reial Decret 2.092/1978, de 23 de juny, que feia obligatori l’aprenentatge del català per a tots els alumnes, de preescolar fins a BUP. I la possibilitat de fer els ensenyaments en català en les escoles on es donessin les circumstàncies adequades per fer-ho. L’època de retornar l’escola catalana als nens de Catalunya iniciava el seu camí.

El 22 de maig de 1978 es va crear el Servei d’Ensenyament Català. A partir d’aquell moment el SEDEC va dur a terme una tasca ingent per portar el català a totes les escoles. Tota la feina que s’havia fet anteriorment amb els mestres de les escoles actives, abans citades, moltes de les quals es van reconvertir en escoles públiques, i bona part dels professors de català de la DEC d’Òmnium, va servir per no partir de zero i poder disposar d’un mínim coixí de professionals per tirar endavant la catalanització a l’ensenyament. Des d’aquell moment el SEDEC va preparar especialistes de català per assessorar i ajudar les escoles en el canvis previstos. No es
van escatimar esforços per fer la transició: creació de materials, cursos, seminaris... Alhora milers de mestres en actiu feien els cursos de reciclatge que els permetria ensenyar ells mateixos la llengua. En una mena de revolució escolar catalanitzadora històrica i sense precedents.

L’any 1983 la Llei 7/1983 de Normalització Lingüística a Catalunya va declarar el català la llengua pròpia de l’ensenyament en tots els nivells educatius. I garantia que els alumnes acreditessin, en acabar l’ensenyament bàsic, un coneixement suficient de català i de castellà, qualsevol que fos llur llengua habitual en iniciar l’ensenyament. Així mateix el Decret 75/1992 de 9 de març diu en el seu article 3:3.1 El català com a llengua pròpia de Catalunya ho és també de l’ensenyament. I que
aquesta llengua s’utilitzarà normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge de l‘educació infantil, primària i secundària obligatòria. Amb una referència també a l’aranès coma llengua pròpia de la Vall d’Aran i a la seva utilització coma llengua vehicular dels aprenentatges. Així mateix la Llei de Política Lingüística (1998), refermada per la Llei d’Educació (2006), van mantenir el mateix esperit pel que fa a la llengua catalana.

La idea era molt ambiciosa i esperançadora, se suposava que amb la catalanització de les escoles s’aconseguiria preparar les noves generacions, fos quina fos la seva llengua familiar, per a la incorporació a la catalanitat social activa. Joaquim Arenas i Sampere, el gran impulsor des del SEDEC del model d’escola catalana en llengua i continguts i dels programes anomenats d’immersió, l’únic sistema perquè els nens acabin dominant les dues llengües, a la pàgina 36 del llibre La catalanitat de
l’Ensenyament, un repte de la reforma educativa La llar del llibre, Barcelona 1989, ho diu amb aquestes paraules:

“Perquè no es tracta que els nois i noies sàpiguen català per si de cas el necessiten. L’objectiu pedagògic ha de ser tot un altre: no ha d’haver-hi cap ciutadà en període d’escolarització obligatòria que no esdevingui catalanoparlant en plenitud i òbviament els infants d’un altra parla familiar que la catalana també han d’esdevenir usuaris normals del català...”

Aquestes eren les expectatives. Tanmateix després de 44 anys d’aixecar-se les prohibicions d’ensenyar català a l’escola i 39 anys després de la Llei de Normalització Lingüística, comprovem que no només no hem aconseguit que l’ús de la llengua catalana es generalitzi entre els estudiants sinó que justament el seu ús entre els joves i els nens es vagi reduint cada cop més. Paradoxalment, quan en els temps moderns hem aconseguit la màxima catalanització de les escoles, els alumnes parlen menys català que mai.

Què ens ha fallat?

D’una banda hem de tenir en compte els dèficits del mateix sistema. El mateix SEDEC a partir dels anys noranta va disminuir molt la seva activitat de control i ajuda. Per altra banda no a totes les escoles on calia l’aplicació del programa d’immersió lingüística es va fer amb el mateix rigor ni la mateixa intensitat. Ni tots els ensenyants el van aplicar en les seves activitats escolars amb la mateixa voluntat ni eficàcia. Molts mestres han fet les classes en llengua catalana, però en el contacte personal o paraescolar amb els alumnes de famílies no catalanoparlants han utilitzat la llengua castellana, que és tant com dir-los: “el català s’ensenya perquè
toca, però no serveix per comunicar-se, fes com jo”. Molts d’altres ni tan sols utilitzen el català a l’aula, sobretot a l’etapa d’Educació Secundària. També aquests darrers anys s’han anat incorporant a la docència mestres joves que han sortit molt poc preparats de les Escoles de Magisteri tant pel que fa al seu domini espontani i col·loquial de la llengua catalana, com pel que fa a l’aplicació del sistema d’immersió lingüística a l’escola, com cal aplicar-la i per què. Tampoc la inspecció ha vetllat amb contundència per fer complir les lleis, ni ha assessorat, o ajudat com cal al seu acompliment.

Per altra banda tenim que si bé a les bressoles de Catalunya Nord, al primer any només accepten nens molt petits, i així aconsegueixen que els nens que només parlen francès a casa acabin socialitzant-se entre ells en català, les escoles de Catalunya Sud s’han anat catalanitzant pel que fa a la llengua vehicular del mestre i dels llibres de text, però els nens, de totes les edats, ja hi eren, i ja parlaven, ben arrelades, les llengües que portaven de casa. I actualment són molts els nens que a casa no parlen català. A això hi hem d’afegir el costum, ja adquirit familiarment i social dels nens catalanoparlants de canviar de llengua davant de qualsevol que parli en castellà, i el costum dels castellanoparlants de no canviar mai de llengua.

Així, a les escoles, al marge de la llengua que utilitzi el mestre, justament els nens que familiarment parlen català aprenen a socialitzar-se en castellà amb tots els altres companys, fins i tot amb els altres que també parlin en català a casa. Llevat, de moment, de les escoles on els alumnes provinents de famílies catalanoparlants encara siguin l’absoluta majoria.

Però aquesta situació es va agreujant cada cop més, perquè cada any que passa el percentatge de nens escolaritzables que provenen de famílies no catalanoparlants és superior. I encara que hi hagi alumnes que familiarment parlin llengües diferents, tots acaben convergint en la llengua castellana, llengua que cada cop més va esdevenint la llengua franca entre els nens, la llengua dels nens, la llengua que els fa grup, que els identifica com a alumnes i com a companys d’edat i circumstància. I hem de tenir en compte que la situació de la llengua catalana a l’etapa de l’Educació Secundària encara és molt més precària i dificultosa que a l’Educació Primària.

Per intentar contrarestar aquest procés, pel cap baix caldria complir i fer complir amb rigor la Llei de Normalització Lingüística a les escoles. I vetllar perquè els programes d’immersió lingüística funcionin correctament allà on siguin aconsellables. No només ensenyar català, sinó ensenyar a parlar-se en català. Perquè hem de ser conscients que, al marge de les llengües que els alumnes parlin en família, si no aconseguim que els nens de Catalunya utilitzin el català entre ells aquesta llengua haurà entrat en un procés ràpid i irreversible de substitució. Ja el sol fet d’haver d’aprendre obligatòriament el castellà a Catalunya deixa la llengua catalana, que és molt més feble, en posició d’indefensió, perquè la converteix en innecessària. Tanmateix, tot i aquesta situació d’emergència lingüística que pateix la llengua catalana encara hi ha ciutadans a Catalunya que exigeixen l’escolarització en castellà, i els tribunals de l’Estat responen obligant a més hores d’aprenentatge en castellà a les escoles.

Enric Larreula Vidal
Article aparegut a Perspectiva 417, de Rosa Sensat, el 2022