I el que és més greu, estan transmetent el missatge que, per a viure a Catalunya, el català no és necessari. És a dir, que no consideren el català com la llengua comuna de Catalunya, com la llengua per defecte, i per tant està consolidant i cronificant dues comunitats lingüístiques, la catalana i la castellana, i, a la vegada, excloent de manera vergonyant, la gran quantitat de població que viu a Catalunya, la llengua familiar i d’origen dels quals és el xinès, l’amazic, el francès, l’àrab, l’estonià, o tantes i tantes altres llengües que actualment són presents al la nostre país. Fent això, de facto, continuen considerant immigrants els castellanoparlants que fa 30, 40 o 50 anys que viuen a Catalunya o fins i tot aquells que ja hi han nascut però que la seva llengua familiar continua essent el castellà, i a la vegada ignoren i menystene aquells que, vinguts d’altres estats, tenen altres llengües maternes diferents al castellà.
Tots els que viuen a Catalunya de fa anys, però continuen ignorant la llengua del país on viuen, també es continuen considerant a ells mateixos immigrants. Hom no és immigrant tota la vida. Ets immigrant quan marxes del teu país i decideixes viure de forma permanent en una altre, però, quan ja fa un cert temps que hi vius, hauries de deixar de ser immigrant per passar a formar part de la societat on has decidit viure. I això no està renyit amb preservar els teus orígens com ho demostren catalans de diversos orígens com per exemple Matthew Tree, José Mª Clavero, Simona Skrabec, Marcela Topor, Najat El Hachmi, Rosario Palomino, Albano Dante Fachín o Stefano Maria Cingolani que han
deicidit viure a Catalunya i que, tot i mantenir els seus orígens, han adoptat el català com a llengua de comunicació social. El que no és gens normal és que la segona i tercera generació continuïn considerant-se membres d’una comunitat diferent de la comunitat on viuen. Quan això passa, vol dir que el país on viuen és un país ocupat la llengua del qual és menystinguda, ignorada i subordinada.
Acollir, integrar, ser empàtic amb els nouvinguts d’entrada passa per compartir amb ells la nostra llengua. Voler viure i formar part de la societat catalana implica utilitzar el català en la vida social i comuna de la ciutat. Com es pot dir “Yo soy catalán” i dir-ho en castellà? És un oxímoron que només es produeix en països ocupats. Si vols ser català,parla català. Si vols acollir, dona’ls la teva llengua, no els amaguis el català, parla’ls en català, fes que els sigui necessari!
Àngels Folch i Borràs
