Skip to main content

En memòria de na Rosario Palomino

El proppassat 22 d’octubre va morir na Rosario Palomino, catalana d’origen peruà que fa més de 30 anys va venir a viure temporalment a Catalunya i va decidir quedar-s’hi i esdevenir plenament catalana per naturalització. Del primer moment va tenir clar que si volia ser catalana havia d’aprendre i comunicar-se sempre en català amb els seus conciutadans i per això va posar fil a l’agulla i el va aprendre ràpidament.

Però amb això no en va tenir prou i, conscient com era del perill que corria la nostra llengua de ser engolida pel castellà, com ho havia estat el quítxua al seu Perú natal per culpa de la colonització espanyola, va decidir que s’havia d’implicar del tot en la lluita per a garantir la continuïtat del català. Per això, després de comprovar com la colonització havia aconseguit fer creure als catalans que el bilingüisme era una riquesa i que era de mala educació parlar en català a qualsevol persona que no el parlés o que fes cara de no haver nascut a Catalunya, i per tant, que era de bona educació canviar el català pel castellà quan ens trobéssim en algun d’aquests casos, va decidir també engegar una campanya per convèncer els seus conciutadans que no havien de canviar mai de llengua. Així va néixer, al 2019, la iniciativa «No em canviïs de llengua» liderada per la Rosario amb l’ajuda i la col·laboració de Toni Albà, Carme Sansa i Matthew Tree.

Sempre amb un somriure que mai se li esborrava, la Rosario va recórrer el país fent xerrades per a fer-nos entendre com d’important era no canviar mai de llengua. Malauradament, la seva lluita ha quedat estroncada, però la llavor, la feina feta i l’exemple que ens ha donat ja han arrelat i de ben segur que fructificaran en un futur. Només per això, la Rosario ja mereix el nostre reconeixement i gratitud. Però la seva implicació amb Catalunya no es va limitar a la llengua, sinó que es va implicar políticament donant suport incondicional a l’alliberament de la nostra, la seva, nació.

 I així, aquests darrers anys ha treballat incansablement per a veure Catalunya lliure del jou espanyol, per a fer efectiva la victòria del referèndum del primer d’octubre del 17 i la declaració d’independència feta pel Parlament de Catalunya aquell mateix mes. La seva implicació la va dur a presentar-se com a representant del Consell Local per la República de Sant Martí de Provençals, el seu barri.

 Tots els que la vam tractar i vam tenir la sort de conèixer-la sabem que era una dona valenta, coratjosa, empàtica, optimista, positiva, tenaç, honesta, transparent i sobretot una persona excel·lent.

Els membres de Koiné i de Llengua i República volem retre-li un homenatge pòstum per agrair-li públicament tot el que ha fet pel català i per Catalunya.

La Rosario, el seu marit, el seu fill i el gosset Fosquet

Organitzàvem el que seria l'Assemblea de Representants del Consell de la República: jo m'havia presentat per les Corts i la Rosario per un altre districte de Barcelona. No ens coneixíem personalment i un dia em va trucar i vam acordar trobar-nos per berenar a casa seva. Van ser unes hores d'apassionat diàleg sobre la llengua, primer nosaltres dues i després amb el seu marit, el seu fill i en tot moment un gosset juganer, el Fosquet. Ella havia portat pastes i jo també i això va endolcir la conversa.

Vam parlar del Consell de la República i la importància que elaborés una bona política per al català que no es limités a l’ensenyament, sinó a tot el que és la vida general d'una nació. La Rosario tenia les idees molt clares i ben assentades des del seu Perú natal que també patia un procés de minorització molt dramàtic a mans del castellà. Patia també perquè, en venir a viure a Catalunya, sentia que no la tractaven com una catalana més i la feien sentir forastera.

Vaig pensar que la seva actitud i el seu enginy per organitzar la campanya «No em canvieu la llengua» i convertir-la en una campanya persistent, era un regal per a tothom i molt ben pensat. En el seu treball com a psicòloga tenia molt en compte els aspectes lingüístics del tracte amb el pacient.

Al cap de pocs mesos treballàvem conjuntament en el Consell de la República en l'Àrea cultural, per via telemàtica i presencial i ella era la nostra representant a l'àrea fins que la seva salut va donar senyals d'alarma. No hem pogut gaudir de la seva esplèndida maduresa i el seu entusiasme, però sí del seu exemple.

Quim mal que fa la mort d’una amiga, Rosario, quin mal que fa, i d’una amiga com tu…

as venir de molt lluny i un cop aquí ens vas saber estimar tal com som i tal com parlem, tant que fins i tot vas acabar fonent-te amb nosaltres.

 no sols això, sinó que ens vas ensenyar a fer servir la nostra llengua amb tothom sense por, amb naturalitat, amb respecte, amb amor, perquè no acabés passant amb la nostra llengua allò que dissortadament ja va passar amb les llengües nadiues del teu país d’origen.

Gràcies, Rosario. Els qui estimem aquest país i la nostra llengua t’estarem sempre agraïts pel teu exemple, pel teu missatge, pel teu mestratge, per la teva eficàcia, per la teva generositat, per la teva solidaritat, pel teu somriure, per la teva mirada, per la teva veu…

Gràcies, Rosario, moltes gràcies! 

Aquests tres textos, escrits per tres membres del Grup Koiné i de Llengua i República, ens els hem fet nostres i són la nostra contribució a la seva memòria. 

Grup Koiné i Llengua i República 

Octubre 2024

Aquest contingut es publica gràcies al suport econòmic i tècnic de Llengua i República.
Si hi voleu contribuir, podeu fer un DONATIU.