María Purificación Pinto Fernández (professora i escriptora). Joaquim Arenas i Sampera, Margarida Muset i Adel, avui el Parlament de Catalunya us atorga la Medalla d’Honor, en categoria d’or, com a reconeixement de tot el que heu fet a favor de la llengua i de l’escola durant tants anys. Reconeixement a la vostra professió com a mestres, com a pedagogs, per la inspecció, en el cas de la Margarida, i per les dotzenes de llibres i d’articles que heu escrit a favor de l’escola del país.
Però sobretot volem agrair-vos que vau saber estar en el lloc institucional oportú en el moment històric adequat i que, des d’aquest lloc de feina, responsabilitat política i personal, vau poder portar a terme la revolució pacífica i lingüisticoeducativa tan important que es va produir en aquest país a partir del moment que vam poder recuperar les nostres institucions.
Qui llegeixi el vostre llibre La immersió lingüística es podrà adonar de la magnitud del projecte i de la importància que va pressuposar canviar les escoles franquistes que teníem abans en escoles catalanes en llengua, continguts i actituds. Les dificultats que teníem eren immenses. La societat mateixa, des del punt de vista demogràfic i lingüístic, havia canviat completament. El desconeixement de la llengua catalana entre el cos d’ensenyants era generalitzat. Però, malgrat tot, la voluntat reivindicativa del nostre poble ho va fer possible en una mena d’acció coordinada que va afectar les nostres institucions educatives. Milers de mestres, i la població en general, hi van posar el cor i el coll.
Un somni covat durant segles semblava que finalment es feia realitat. Les escoles de Catalunya assumien la llengua catalana com a llengua pròpia. Per tant, l’escola catalana, tan somiada, tan esperada, tan desitjada, finalment era un fet, amb l’aplicació dels programes d’immersió allà on fossin necessaris. La voluntat era que no es creessin dos models d’escola diferents que dividissin els alumnes segons els seus orígens lingüístics i que, des d’aquest punt de vista, es donessin a tots els alumnes les mateixes possibilitats, la qual cosa ajudaria a cohesionar millor la societat.
Vau tenir a favor que el sistema d’immersió va tenir una bona acollida entre les persones vingudes d’altres indrets i d’altres llengües, que comprenien que el coneixement i l’assumpció de la llengua catalana podia ajudar millor els seus fills a la incorporació al lloc que havien triat per viure. D’altra banda, aquest sistema aconsegueix que els alumnes acabin essent competents tant en català com en castellà.
Tan important va ser aquest sistema d’immersió que Joan Triadú va arribar a dir que des de Ramon Llull no s’havia produït a Catalunya un fet tan important com la implantació dels programes d’immersió a les escoles.
Però sí que és cert que en aquesta conversió de les nostres escoles hi han intervingut moltes persones i moltes voluntats, és evident que vosaltres dos, des de la mateixa creació del Servei d’Ensenyament del Català, l’any 1978, hi vau tenir un paper determinant i decisiu, ja que heu dirigit, organitzat, coordinat, preparat, proposat, facilitat, convençut i animat, i heu fet tot allò que ha convingut perquè, per difícil que semblés, aquest canvi que semblava impossible fos possible.
Però allò que en els països normals no és discutit per ningú, que les escoles funcionin en les llengües pròpies i territorials de cada lloc, a nosaltres ens ha costat molt d’aconseguir. Molts han estat els obstacles que hem hagut i que encara hem de superar i que permanentment ens fan estar amb l’ai al cor. Tant de bo que aquesta torxa lluminosa que enmig de la foscor anterior, vosaltres, Joaquim i Margarida, seguits per molts d’altres, vau encendre els anys vuitanta, no se’ns apagui mai, ben al contrari, i que la llengua catalana pugui passar a les noves generacions, que és tant com dir que aquest nostre poble antic sobrevisqui i pugui aportar al concert de les nacions del món amb la seva pròpia veu allò que realment és.
Joaquim Arenas i Sampera i Margarida Muset i Adel, en nom del Parlament de Catalunya, en nom d’aquest país, per tot el que heu dit, per tot el que heu fet, pel camí que ens heu marcat, i que caldrà que sapiguem continuar i actualitzar sense defallences quan sigui necessari, moltes gràcies.
Nota editorial: en ocasió del decés d'en Joaquim Arenas, Koiné Digital ha trobat oportú rescatar els tres discursos que feren ell mateix, la també guardonada Margarida Muset i el de presentació que preparà n'Enric Larreula, membres tots tres del grup Koiné.
