Som la generació de la immediata postguerra que vam viure entre el racionament i el pa negre i que vam veure patir la repressió més cruel de la nostra cultura i de la nostra llibertat. Ara sembla tan lluny que hi ha qui gosa negar-ho o blanquejar-ho, però nosaltres en som testimonis i ens en recordem encara.
Vam obrir-nos camí de la mà dels nostres pares, que, tot i la por i els menyspreus socials existents, ens van saber fornir els sentiments propis de la nació catalana. Aquest fet generacional ens fa sentir identificats amb les altres dues persones guardonades tan merescudament en aquest acte, la Núria Feliu i en Pau Riba, que, salvant les distàncies per la gran popularitat, l’èxit artístic que van escollir i la seva gran aportació a la nostra cultura, també van maldar tota la seva vida per fer de Catalunya aquella nació gran que va ser i que mereix tornar a ésser.
Els quatre guardonats d’avui formem part d’una generació que vam aprendre d’infants que tenim una pàtria tan petita que l’hem de somniar sencera, que la llengua ho és tot per a aquesta pàtria, que l’havíem de defensar treballant per preservar-la d’una extinció volguda per aquells que ens volen mal, i que això ho havíem de fer amb el convenciment més fervent, sense por ni dubtes, amb determinació i amb el treball del poble sempre.
Partim, doncs, de la convicció que la llengua catalana és la llengua nacional i ha de ser el lloc de trobada de tots els ciutadans, els que hi són de sempre i els arribats de nou. Actualment es parla molt de societat inclusiva i hem de saber que a Catalunya la llengua d’inclusió és la llengua catalana, perquè, a més d’identificar-nos, és la penyora de la nostra llibertat.
Saber que el Parlament m’atorga, no sé si amb prou mereixement, la Medalla d’Honor em fa evocar l’itinerari que m’ha dut fins aquí, el meu camí particular a la construcció de l’escola catalana i que tantes complicitats ha teixit, tants fruits ha donat i que ha contribuït a la continuïtat històrica del nostre país.
I en aquest camí hi trobo l’activisme per la llengua en el seminari menor de la Conreria, fent classes a alumnes, a amics més petits que jo. La meva estada a Montserrat, prop de l’abat Escarré, que sempre deia: «Si perdem la religió, perdem la llengua.» Els meus inicis com a mestre rural a Cabrera de Mar, on vaig poder desenvolupar la meva vocació de mestre i crear una escola unitària, però gairebé tot en català, i les classes de català nocturnes, quan jo vaig seguir a Barcelona, a la Biblioteca Valls i Taberner, de Santa Coloma de Gramenet, quan sortia de treballar de l’Escola Sant Gregori –això als anys setanta.
I, d’aquest fet, la meva contribució a l’organització de classes de català a l’Òmnium Cultural, fet decisiu per a la meva incorporació el 1978 com a funcionari a la novíssima administració de la Generalitat de Catalunya i, finalment, el meu llarg compromís amb l’escola servint-la des del Servei d’Ensenyament de Català.
Des d’aquest lloc de l’administració educativa, vaig aprendre de seguida el poder que tenia l’acció continuada en educació, tal com succeeix amb salut, ecologia o política, i que es progressa interactuant amb els ciutadans, arriscant-se i prenent decisions, perquè les idees que no es posen a la pràctica són estèrils i esdevenen una excusa o, de vegades, una tapadora.
En una cultura viva la llengua no està separada de la vida, és l’expressió d’una manera de relacionar-se, una història col·lectiva que es va escrivint cada dia. Conèixer la llengua és dominar-ne tots els registres, per això no pot ser una assignatura qualsevol. Conèixer una llengua és poder parlar-la fluidament al pati, a casa i a la feina.
Darrerament, hem hagut de constatar, amb hipòcrita sorpresa, una reculada gravíssima, tant a l’escola com al carrer, de l’ús del català, i això ha estat, en part, per la no-aplicació de la normativa emanada d’aquest Parlament i en part també la inacció, per la deixadesa o per la por davant les amenaces i mentides dites impunement sota una falsa empara de la llibertat d’expressió. No hi ha res més conflictiu que no fer res i evitar el conflicte, per falsa prudència o per mandra.
Avui, però, vull mirar el futur amb optimisme i decisió, i em costa fer-ho, però ens cal per adreçar una situació que no se’ns pot escapar de les mans. Cal estimular amb accions precises i continuades en el temps, el prestigi i l’ús del català en tots els àmbits: escola, cultura, entreteniment, món laboral, política, acollida d’estrangers, xarxes socials, publicitat i mitjans de comunicació. No fer-ho implica menystenir l’esforç de tots aquells que han fet possible l’escola catalana amb el seu sacrifici, treball i il·lusió durant molts anys.
Voldria que aquest guardó que rebo ens serveixi a tots, els que vam servir l’escola catalana, els que l’han gaudida, els que l’han feta possible amb el seu suport, i, sobretot, serveixi als polítics per renovar el compromís de defensar-la i de fer-la prosperar.
Som i serem per a la llengua i per a l’escola. I deixeu-me acabar amb unes paraules d’afirmació del poeta Josep Carner: «Déu nos do ser catalans, / gent de vella anomenada, / la millor cosa del món: / vella rel i fresca saba.»
Gràcies.
Nota editorial: en ocasió del decés d'en Joaquim Arenas, Koiné Digital ha trobat oportú rescatar els tres discursos que feren ell mateix, la també guardonada Margarida Muset i el de presentació que preparà n'Enric Larreula, membres tots tres del grup Koiné.
