I això que llavors era un somni avui constatem que és real. Hem facilitat l’ascensor social de milers d’infants que avui, adults, tots aquells menors de quaranta anys, poden usar el català pel bagatge que l’escola els ha donat, tot preservant llurs orígens i sense perdre-hi res.
El concepte d’escola catalana ve de lluny, no és un invent. Neix a final del segle XIX, paral·lelament a la definició de l’escola nova, de l’escola activa, de l’escola moderna que s’estava formulant als Estats Units i a Europa, just immediatament després de la consolidació de les escoles nacionals creades pels estats nació sorgits de la revolució liberal: Espanya, França, etcètera.
La primera escola catalana fou el Col·legi Sant Jordi, fundat el 1898, per Francesc Flos i Calcat, que va propugnar i aplicar una escola catalana nacional, és a dir, feta en llengua catalana i amb continguts catalans, i això sense cap aixopluc institucional. Després van fructificar altres iniciatives d’en Pau Vila, d’en Palau Vera, d’en Frederic Godàs, d’en Joan Bardina, Alexandre Galí, Joan Triadú, etcètera, empeses des del 1889 per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i que van culminar en la Segona República amb el Consell de l’Escola Nova Unificada, el CENU, una de les grans aportacions a la pedagogia del nostre poble.
Aquesta escola catalana que amb l’autonomia del 1980, tan escassa, vam impulsar és l’hereva d’aquesta llarga tradició i que, malgrat els avatars polítics, ha arribat amb força fins al segle XXI i que els catalans tenim el deure de conservar i fer créixer, i impedir que el sectarisme i la desinformació d’alguns i la interpretació regressiva del marc legal d’altres ens malmetin aquest tresor.
Sí, és un tresor, un tresor que preserva la llengua que ens fa nació i que molts catalans no coneixen prou i que cal que descobreixin per poder defensar-la i promoure-la i no se’ls pugui continuar enganyant amb cants de sirenes nostàlgics que procedeixen d’una història passada i repressiva.
Parlem massa dels entrebancs que té l’escola catalana, en aquest moment amenaçada i amb amenaces greus, però parlem massa poc que és i ha estat un model d’èxit, que ha superat molts i greus obstacles, i és un dels reptes més èpics de la història recent de Catalunya. Just això incomoda tant els que no ho volen ni accepten que som una nació i que essent pocs els deixem fer tant de soroll.
Cal dir ben fort que és un model d’excel·lència, perquè va satisfer totes les expectatives que a la nit negra del franquisme somiàvem. I va esvair la por que els grans fluxos migratoris rebuts en els darrers anys no fraccionessin el poble, que la voluntat que els nous i els antics ciutadans de Catalunya rebessin a l’escola els mateixos instruments per desenvolupar-se amb facilitat i eficàcia pel que fa a la llengua. D’aquí l’èxit d’adoptar tècniques d’immersió, que en aquell moment s’experimentaven als Estats Units, a Finlàndia, al Canadà i que feien que s’escurcés i es facilités l’aprenentatge de llengües precoç. També la gran cohesió social que ha provocat i, sobretot, uns resultats acadèmics a l’ensenyament obligatori que, segons les proves internacionals –PISA, entre elles–, són millors que en moltes regions monolingües de l’Estat, pel que fa al castellà.
A més, també la defineixen altres coses, l’escola catalana: la qualitat pedagògica, el foment dels valors democràtics, la participació, la solidaritat, el respecte a tothom, l’acceptació de la diferència, el reconeixement de la diversitat i, per tant, que ofereix una educació que allibera.
Aquesta escola catalana que avui, en donar-nos el guardó, el Parlament honora i reconeix, és una escola del poble, que té com a eix vertebrador la llengua pròpia i territorial, tal com succeeix normalment en tots els països i pobles lliures del món, i al qual tenim dret.
Malgrat tots aquests valors, l’escola es troba, des del 2010, tenallada de denúncies, interpretacions i lleis contràries, perquè allò que és pedagògic –ai las!– ha esdevingut un tema de polítics i de jutges, els quals no són experts en les ciències que estudien i expliquen els aprenentatges humans i que, no obstant això, gosen emetre sentències i percentatges que creen interferències i dificulten les transferències tan necessàries en els aprenentatges lingüístics.
No voldria acabar sense compartir amb vostès unes qüestions que em preocupen i m’ocupen de fa dies. Em pregunto com és que la premsa, i fins i tot en seu parlamentària, hagi gosat mentir tan impunement sobre l’escola catalana? És possible que un model escolar d’èxit ens hagi pogut dur a la situació d’emergència lingüística que ara reconeixem tots? Davant les dades sociolingüístiques preocupants que coneixíem des del 2006, com és que no s’ha actuat amb contundència per evitar el daltabaix? En els darrers quinze anys, què s’ha fet per evitar el gran retrocés en l’ús del català a les escoles, als instituts i al carrer? Per salvaguardar l’escola catalana de l’assetjament judicial que pateix ens cal incorporar en la legislació tants termes inventats de nou que, sovint, més que aclarir, confonen? Què s’ha de canviar per tal que l’èxit assolit els anys noranta es torni a produir i els nostres infants i joves parlin més català?
Tot el meu agraïment del fet d’aquest guardó que avui rebo, però el guardó que a mi, de fet, m’hauria agradat i m’hauria plagut rebre és la certesa que entre tots tenim la resposta a aquestes preguntes, i aquestes i altres qüestions similars que no he formulat, i que serem capaços, units, d’assegurar la continuïtat, de garantir la pervivència de l’escola catalana, despolititzant-la i desjudicialitzant-la, dues paraules ben de moda.
Ras i curt, que salvarem la llengua de l’actual substitució, degradació i poc ús que pateix. I ho farem com sempre, amb l’esforç, la lluita, el treball de tot el nostre poble unit, sense esquerdes inútils. Gràcies a tots per la vostra atenció. Llarga vida a l’escola catalana. Per Catalunya.
(Aplaudiments forts i perllongats.)
(Se sent una veu que diu: «Visca Catalunya!» i gent que respon: «Lliure».)
Nota editorial: en ocasió del decés d'en Joaquim Arenas, Koiné Digital ha trobat oportú rescatar els tres discursos que feren ell mateix, la també guardonada Margarida Muset i el de presentació que preparà n'Enric Larreula, membres tots tres del grup Koiné.
