Confrontació des dels municipis

D'entrada vull recordar que des del 1978 no hem tingut mai autonomia en un sentit homologable internacionalment, només una descentralització administrativa. Alguns en van prendre consciència en veure que a Schleswig-Holstein l'estat federat tenia plena autonomia judicial sense cap interferència d'òrgans judicials federals de rang superior. I només cal comptar les poques lleis autonòmiques que no han estat retallades o anul·lades per l'anòmal Tribunal Constitucional (anòmal perquè no forma part de cap dels tres poders que defineixen les democràcies, amb un únic parangó al món: el Consell dels Guardians de la Revolució Islàmica de l'Iran) per a entendre que l'autonomia legislativa també és un engany.

Ens restava el poder executiu, lligat de mans de fa anys per la via de la insuficiència financera; ara que ha caigut en mans del 155 es podria donar la paradoxa que Madrid obrís un xic l'aixeta per tal que el seu fúnebre representant es pugui penjar alguna medalla.

Convé recordar que dues veus assenyades ja ens van avisar que l'autonomia no és una eina d'alliberament nacional sinó més aviat una gàbia (i molts altres lluitadors lúcids ho digueren abans que ells): el MHP Torra el setembre del 2020 i el president legítim un mes més tard.

El darrer any hem vist a d'altres països de la nostra nació com el PP executa des del poder autonòmic diligentment l'agenda amb què VOX vol arribar a l'Endlösung de la nostra pàtria, per la via d'exterminar el català.

Doncs, si no podem lluitar des del poder autonòmic, què podem fer? Certament, hem de lluitar en tots els fronts que ens resten, perquè no n'hi haurà cap que màgicament ens dugui la llibertat:

Europa: tant de bo no hi hagi noves rendicions com les del MHP Mas (que, a més, ens ha tractat d'idiotes) o les dels indultats; alguna sentència europea podria obrir-nos la porta a repetir el Primer d'octubre o, més desitjable, a reprendre els 8 segons de la cinquena República Catalana.

El carrer: sense el carrer tampoc ens en sortirem, perquè les victòries als tribunals de justícia (que sí que existeixen fora de l'estat espanyol) hauran de ser amplificades per a fer callar les veus dels enemics de la nostra pàtria que viuen entre nosaltres.

Els ajuntaments: el nivell municipal i el dels consells comarcals ens donen instruments poderosos per a fomentar la confrontació sense haver d'esperar les properes municipals.

I els parlaments? Certament, els tres nivells de representació parlamentària (on som minoritaris, ara en tots tres) permeten confrontar des de l'oposició o des de la marginalitat, però això només passarà amb els partits que poden sobreviure sense els diners amb què l'enemic el compra a través dels càrrecs del sottogoverno.

Doncs, en el que resta d'article faré una proposta que podria ser impulsada des dels ajuntaments independentistes i que desmuntaria el relat fal·laç de la pacificació. Però no la faré tot seguit; abans analitzaré el panorama en què va quedar la llengua catalana després del cop d'estat del 2010, quan el "Tribunal" "Constitucional" es va carregar d'una tacada l'estatut del 2006 i la constitució del 1978.

Se suposa que la sentència del 2010 es va carregar l'article 6.2 de l'estatut que diu (negreta meva):

El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l'Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per a facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure. D'acord amb el que disposa l'article 32, no hi pot haver discriminació per l'ús de qualsevol de les dues llengües.

Aquest redactat pretenia deixar sense efecte (només en la part del Principat sota jurisdicció espanyola) la discriminació racista establerta per l'article 3.1 de la constitució neofranquista del 1978 contra els catalans.

He dit que se suposa perquè en realitat qui se'l va carregar de facto va ser el tripartit que des del 2006 fins a la seva desaparició no va establir ni una sola de les mesures que aquest article encarrega als poders públics. Aquells quatre anys el nostre govern va restar paralitzat per por a despertar la bèstia feixista amagada dins dels dos grans partits franquistes (PP i PSOE), però aquests quatre anys d'inacció en realitat van alimentar el punt de vista que allò que es fa en defensa del català només pretén calmar els hiperventilats irredempts que no es resignen a la mort del català, però que la majoria dels catalans –assenyats– accepten que la mort del català és inexorable, fomentada per l'estat espanyol i per les dinàmiques antidemocràtiques del capitalisme.

Però hem de tenir present que el tribunal constitucional no va modificar l'estatut del 2006, simplement va avisar de com actuaria en contra si els catalans intentàvem aplicar-lo. Com a profà en temes legals, prefereixo recórrer a l'explicació d'un expert que he trobat en una publicació especial d'urgència de l'Escola d’Administració Pública de Catalunya [Document de quasi 500 pàgines, amb Mercè Barceló, Xavier Bernadí i Joan Vintró de coordinadors.] (no he sabut trobar-ne cap versió posterior que no fos feta amb urgència). Enoch Albertí Rovira, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, a les pàgines 15 i 16 del document ens diu:

L’alternativa a aquesta actitud és clara: si es produïssin en el futur actuacions basades en l’Estatut que resultessin incompatibles amb la Constitució, aquestes sempre es podrien impugnar. Establir ara una interpretació que intenti evitar preventivament aquestes eventuals actuacions no és només una mostra de desconfiança, incompatible amb la dignitat democràtica de la llei, sinó que és també un fet completament inútil a l’efecte que suposadament pretén d’evitar eventuals actuacions futures contràries a la Constitució, que en tot cas s’hauran d’impugnar quan es produeixin.

…estem davant d’una sentència que empra un to marcadament apodíctic i que moltes vegades presenta un caràcter preventiu, amb tot el que això implica en una decisió de justícia constitucional.

L'article 152.2 de la CE78 impedeix que el TC modifiqui un estatut aprovat pel parlament autonòmic. el de Madrid, pel poble català en referèndum i sancionat pel successor de Franco. Doncs, el tribunal es limita a amenaçar que, si s'aplica l'article 6.2 de l'estatut i algú en recorre l'aplicació, en arribar al TC es passaran per l'entrecuix el redactat literal i imposaran la seva interpretació. Però l'autor del text citat suara destaca el fet anòmal que el TC del 2010 intenta dictar-los la feina als membres del TC que en el futur hagin de resoldre una eventual impugnació. Com a òrgan polític al marge dels tres poders de l'estat i marmessor dels Principios Fundamentales del Movimiento, el TC es veu sotmès als vaivens de les majories parlamentàries: el 1985 la immersió era constitucional i després del 2017 se l'han carregada alegrement. Doncs, el doctor Albertí destaca l'anomalia que representa que la majoria franquista del TC del 2010 intenti dictar-li a una futura majoria diferent en quin sentit haurà de respondre a una impugnació de l'article 6.2.

I aquí el doctor Albertí li estava donant una pista a qui vulgui desfer aquest muntatge: cal provocar que el TC hagi de dictar una sentència sobre un o, encara millor, molts casos d'aplicació de l'article 6.2 de l'estatut. Pot passar com amb la immersió el 1985, que al partit que en aquell moment controli el TC li convingui complaure'ns. O pot passar una altra cosa, que ara ja hem entès a bastament: que en realitat el TC no és res més que l'uixer o el bidell que ens obre la porta de l'autèntica justícia, la que, gràcies als tractats supranacionals d'obligat compliment segons l'article 96 de la CE78, pot sentenciar que a la Unió Europea no és acceptable que els ciutadans d'un estat pertanyents a la majoria supremacista tinguin més drets lingüístics i menys deures que els que pertanyen a les minories nacionals d'aquest estat. No detallaré aquí els motius pels quals considero que l'article 3.1 de la CE78 és racista, incompatible amb la UE i amb la democràcia, perquè ho trobareu a Koiné Digital en l'article Aportacions de Llengua i República a l'avantprojecte de llei contra el racisme en totes les seves formes i expressions.

I ja som al cap del carrer. ¿Com provocarem que la justícia (l'europea) desmunti el supremacisme lingüístic castellà que neix a la constitució neofranquista del 1978 i impregna totes les sentències contràries al català? Atès que els governs autonòmics "amics" no ho han fet, encara menys podem esperar que una Generalitat en mans de l'enemic ho faci. Però els ajuntaments i els consells comarcals poden acordar una aplicació massiva de l'article 6.2, que segurament serà objecte de centenars (tan de bo milers) d'impugnacions que obrin el camí del TSJU i del TEDH. Qualsevol contracte de treball o plaça de funcionari ha d'exigir que el candidat compleix el 6.2 (també a les empreses municipals). Qualsevol concessió de serveis ha d'exigir que les empreses garanteixin que els treballadors que atendran la població compleixin l'article 6.2 de l'estatut.

Els nostres gestors de la descentralització administrativa tenien por de despertar la bèstia. No deixem que s'adormi.

Lluís de Yzaguirre i Maura,
membre de Koiné i professor de la Universitat Pompeu Fabra